“Estimeu la justícia, vosaltres que decidiu a la terra” (Sv 1,1)

9 Desembre 2007  

Molt es parla de la relació entre l’Església i l’acció política. Hi ha qui pensa que l’acció de l’Església s’ha de reduir a l’àmbit estrictament privat, o, com se sent dir, que l’acció de l’Església quedés reduïda a la “sagristia”. Però, ¿com oblidar que la fe cristiana té una vocació irrenunciable a favor de la vida dels homes? En aquest sentit el Papa Benet XVI ha dit: “la comunitat política i l’Església són independents i autònomes, cada una al seu propi terreny. Ambdues, no obstant, encara que per títol divers, estan al servei de la vocació personal i social de l’home... Per tant, és legítima una sana laïcitat de l’Estat, però sense excloure referències ètiques que troben el seu fonament últim en la religió”.  

Certament que l’Església no té com a missió el poder polític, però sí que ha d’aportar al món les energies religioses de la fe, de l’esperança i de l’amor. Per això aspira a oferir al món la seva visió de l’home, amb humilitat, tot sabent que, si bé no té el monopoli de la resposta a la pregunta sobre la veritat de l’home, confia en la capacitat de la raó humana per descobrir la veritat de l’ésser humà, creat a imatge de Déu. El nucli d’aquesta veritat que l’Església anuncia és que tots estem cridats a viure d’acord amb allò que som: fills de Déu i germans del nostre proïsme. No som amos absoluts de la nostra vida, que hem rebut de Déu i hem de respectar-la i promoure-la. Sabem que la nostra llibertat es realitza quan la nostra vida esdevé un do per als demés. Aquesta és la regla d’or, el fonament de tota la convivència humana; l’arrel de la mútua reciprocitat de drets i deures entre les persones. 

Recentment, els Bisbes amb seu a Catalunya hem recordat que “a ningú hauria d’incomodar la veu profètica de l’Església sobre la vida familiar, la vida social i la política. També quan va contracorrent d’estats d’opinió amplament difosos. Al contrari, seria el nostre conformisme el que privaria la societat d’una vella saviesa que hem rebut de dalt i que ha estat present i activa en les arrels de la nostra antropologia i de la nostra història. El nostre deure és mantenir-la operativa, quan sembla oportú i quan no ho sembla tant. Sobre tot si tenim en compte la marxa accelerada, comparativament amb altres estats europeus, amb que en algunes matèries els nostres legisladors avancen cap a una normativa civil cada cop més allunyada de l’humanisme cristià, el qual no és altra cosa que la protecció de la persona i dels lligams solidaris que uneixen i protegeixen els homes siguin o no cristians”. També cal recordar que és el diàleg l’instrument per construir una societat en la qual tots puguem tenir oportunitats. En aquest sentit, “els cristians laics no poden abdicar de la política, com una activitat destinada a consolidar i promoure el bé comú” (Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor). 

X Javier Salinas Viñals,

Bisbe de Tortosa

Administrador Apostòlic de Lleida