Des de fa un temps el rumb del nostre mon, tant familiar com social, cívic o legislatiu, ens fa viure descoratjats. “Una mutació tan ràpida de la realitat, avançant sovint de manera desordenada, i àdhuc la consciència més viva de les divergències vigents en el món fan néixer o créixer contradiccions i desequilibris. D’ací venen les mútues desconfiances, les enemistats i els disgustos, dels quals l’home mateix és alhora causa i víctima”(GS, 8). Són molts els qui se senten enganxats per la teranyina del pessimisme, per la nostàlgia d’altres temps, però també hi ha qui sent el desig d’una renovació.

L’Advent, temps litúrgic que avui comencem, pot ser una oportunitat per recuperar l’alè i la fortalesa, per llançar-nos a la palestra de la vida i de la fe i donar una resposta cristiana a tots els embats del nostre món d’avui. El fonament actiu d’aquesta resposta és viure l’esperança en les promeses de Déu. L’Advent ha de ser una celebració viva i actual de la virtut de l’esperança; de “l’esperança que ens ompli d’alegria”. Advent és aquest signe d’esperança que creix amb l’arribada de Jesús, enfront de tantes propostes buides que se’ns ofereixen. No necessitem miratges psicològics i promeses polítiques que satisfacin els nostres desitjos. Necessitem fer realitat la profecia d’Isaïes: “el llop conviurà amb l’anyell, pasturaran junts el vedell i el lleó… ningú no serà dolent ni farà mal en tota la meva muntanya sagrada…” (Is 11,6-9).

A qui perd l’esperança li manca futur. No podem esperar passivament que es faci realitat la profecia d’Isaïes, puix l’esperança és, sobre tot, un impuls per a l’acció. Hem de ser sembradors d’esperança. No ens preguntem com es pot canviar el rumb del nostre món, sinó què podem fer cadascú en el nostre ambient familiar, parroquial, associatiu, professional. L’esperança no amaga les creus, sinó que permet veure en elles el designi amorós de Déu que, com recordava Sant Pau, duu a “esperar contra tota esperança”(Rom 4,18). Per això, recolzats en Crist nostra esperança, no tinguem por d’assumir “el goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes d’aquest temps, sobretot dels pobres i de tota mena d’afligits”(GS, 1).

Hem de ser sembradors d’esperança. Cadascú de nosaltres, corpresos pel Crist, que va venir, està venint avui i tornarà, pot ser un missatger d’aquesta Bona Nova que dóna esperança i plenitud al món. El temps d’Advent ens convida a preparar els camins del Senyor perquè la seva salvació arribi a tots els ambients. Ho farem perquè “tenim posada l’esperança en el Senyor, auxili nostre i escut que ens protegeix” (Sl 33,20).

X Javier Salinas Viñals,

Bisbe de Tortosa

Administrador Apostòlic de Lleida