“Celebrem la glòria de la Jerusalem celestial on canta per sempre l’aplec festiu dels sants, germans nostres” (Prefaci)

4 Novembre 2007 

Hem celebrat la festa de Tots Sants. Ells no són persones anònimes, tenen noms propis i una història concreta escrita “en el llibre de la vida”. Potser no tindran un altar en les esglésies, però, per haver seguit a Crist, el Pare els ha preparat una estada a la casa del cel. Ho celebren en la festa de “Tots Sants”, i ens unim al cant per sempre de la Jerusalem celestial, en l’aplec dels sants, germans nostres. 

Els sants són teologia viva enmig dels nostres pobles. La seva existència és un ensenyament sobre Déu. Ells fan realitat el que diu Joan: “serem semblants a Ell” (1Jn 3,2). I així com un pare se sent orgullós si el seu fill se li sembla, també Déu està satisfet dels fills que en el seu pelegrinatge a la terra han intentar ser com Ell. Sant Pau, quan es dirigeix a les seves comunitats els anomena “sants” per ser batejats en Crist, i els exhorta a tenir els mateixos sentiments de Crist, a “revestir-se d’Ell”. Pel Baptisme tots som cridats a ser sants, a viure en unió íntima i profunda amb Déu en Crist, corresponent a la gràcia que Déu ens concedeix. I això exclou viure en la mediocritat. 

Només hi ha una classe de santedat, però ha de ser cultivada segons la vocació de cadascú. Així ho explicita el Vaticà II: “En les diverses formes i obligacions de la vida, cultiven la mateixa santedat els qui, conduïts per l’Esperit de Déu, segueixen Crist a fi de participar en la Seva glòria. I cadascú segons els seus dons i encàrrecs, ha d’avançar constantment pel camí de la fe viva, que desperta l’esperança i actua en la caritat” (LG 41). Sí, tots som cridats a la santedat, però no a la mateixa. Els sants són una expressió viva de la riquesa de l’Església, amb la seva varietat de funcions, obligacions, carismes i estats. Per això els camins i mitjans per arribar-hi també són diferenciats. Sant és tot aquell que en el seu àmbit potser força limitat però també irrepetible; viu la fe segons les qualitats i circumstàncies personals i la gràcia que Déu li ha donat; es conforma amb Crist i viu com Ell vol que visqui. La festa de Tots Sants ens fa reviure la “Comunió dels sants”, perquè l’Església està formada pels qui encara peregrinem en aquesta terra i per tots els difunts, als qui recordàrem en la litúrgia del dia 2. “Creiem en la comunió entre tots els fidels de Crist, d’aquells que són pelegrins sobre aquesta terra, dels difunts que compleixen la seva pròpia purificació i dels benaurats del cel, els quals tots conjuntament formen una sola Església” (CEC 962).  

Dirigim la mirada envers els nostres sants, als qui podem estimar i imitar, puix van viure situacions semblants a les nostres. Tots Sants és la festa de la comunió profunda que uneix l’Església de la terra amb la del cel, l’aplec festiu dels sants, els nostres germans.

X Javier Salinas Viñals,

Bisbe de Tortosa

Administrador Apostòlic de Lleida