“La corona dels vells és la seva experiència, i la veneració del Senyor, el seu motiu de glòria”(Sir 25,6)

23 Setembre 2007

La vellesa és una benedicció de Déu, un signe del seu amor, perquè “els ancians s’assemblen a certs llibrets vells, arrugats i mal enquadernats que contenen coses excel·lents” (Climent XIV). Encertada definició de l’ancianitat. La vida de cadascun dels nostres ancians és un llibre en el què trobar una gran riquesa d’experiències profundes, de donació al altres sense esperar recompensa ni agraïment. El vell és com un arbre; la seva escorça no és la part més bella, però guarda la saba i la distribueix per les branques perquè donin el seu fruit. Els seus consells il·luminen sense escalfar, com el sol d’hivern. Realment la corona dels vells és la seva experiència. I és aquesta saviesa amarada de paciència, sofriment, serenor, seny i religiositat, la que els ancians han de transmetre i oferir en favor d’una forma de civilització més humana, vivint la “civilització de l’amor” de la que parlava Joan Pau II. 

Els ancians bé mereixen la jubilació de la que gaudeixen avui, amb temps d’esbarjo. Tot i que molts ajuden els fills fent de cangurs dels néts. L’ancianitat també és una etapa en què les persones afronten les grans preguntes d’una fe que potser van descuidar en altres temps. Ara, per aquesta fe que van viure i potser van transmetre als fills, poden contemplar els esdeveniments de la vida a la llum del misteri de la creu que dóna sentit a l’existència i que algun dia es transformarà en glòria. 

Abans, a la llar familiar hi havia un lloc per als més grans de la família. Ara, les vivendes reduïdes i el treball fora de casa fa que les famílies no puguin ocupar-se'n, dels seus ancians. Per a la societat els ancians han de ser objecte d’una gran comprensió, per ells mateixos, pel que han fet i pel gran paper que encara exerceixen en la societat. El quart manament ens diu: “que es doni honor, afecte i reconeixença als avis i als avantpassats”(CEC 2199). D’aquí la preocupació de l’Església per procurar que cada vell tingui una llar, bé a casa seva o dels fills, bé a una residència. Assegurar als ancians un digne benestar ha de ser una preocupació apostòlica per a tots els cristians. 

A la nostra Diòcesi comptem amb diferents residències d’ancians, algunes d’elles d’iniciativa eclesial, que necessiten de la col·laboració de la comunitat cristiana perquè els residents experimentin la nostra proximitat. També hi ha congregacions religioses que s’ocupen dels ancians, algunes en residències i d’altres per mitjà de l’atenció domiciliària. Especial reconeixement mereixen els grups de persones voluntàries que visiten els ancians, doncs alleugereixen la seva soledat i els ajuden a preparar el camí cap al Senyor, perquè realment és “la veneració del Senyor, el seu motiu de glòria” (Sir 25,6).

X Javier Salinas Viñals,

Bisbe de Tortosa

Administrador Apostòlic de Lleida