“...creà l’home i la dona ... Sigueu fecunds i multipliqueu-vos” (Gn 1,27-28)

15 Juliol 2007 

  Tots podem constatar com les realitats més fonamentals de la vida són difícils d’explicar. Per què l’amor? Per què el desig de ser feliços? Moltes preguntes com aquestes han donat lloc a múltiples reflexions. Fan referència a realitats senzilles però que constitueixen el fonament sobre el qual assentem la nostra vida.  

Avui es posa en dubte una realitat tan fonamental i bàsica com és el matrimoni i la família. Vivim en una cultura marcada per la llibertat d’expressió. Cadascú pot dir allò que considera oportú. I això duu la nostra societat a formular distintes versions d’una realitat tan antiga com fonamental: el matrimoni entre un home i una dona. De fet, quan es parla de matrimoni entre persones del mateix sexe, cal donar moltes explicacions per presentar-lo com a quelcom real. A pesar de les justificacions jurídiques que se li han donat, parlar d’aquest tipus de matrimoni resulta una ficció. 

Cadascú és molt lliure de fer el que vulgui amb la seva vida privada, però ningú no ha d’oblidar que les accions humanes estan ancorades en unes determinades realitats biològiques que no es poden modificar a voluntat. Certament, un ésser humà pot desitjar volar com els ocells; quelcom impossible, i no perquè li ho prohibeixi algú sinó perquè li ho impedeix la seva pròpia realitat física. Així, la unió entre dos persones del mateix sexe mai no podrà ser igual a la que s’estableix en un matrimoni entre home i dona. Perquè són incapaços de crear vida i, per tant, de fundar les relacions familiars bàsiques: maternitat, paternitat, filiació, fraternitat. Poden generar una relació afectiva, però aquesta relació no es pot identificar com a matrimoni. 

Quan es parla avui de relació entre persones s’insisteix en un element fonamental: l’amor. Però no tot amor pot fundar un matrimoni, una família. Entre germans, entre amics o veïns, poden viure una experiència de cordialitat i d’estima, però no per això formaran una família. L’amor és fonamental, però només l’amor entre un home i una dona és capaç de generar vida i de formar una família. Acceptar aquesta realitat no hauria de presentar dificultat alguna. No obstant això, en el mar de confusió en què vivim allò evident queda entelat. Per això, com ens recorda Benet XVI, “mai no ens ha de cansar de tornar a presentar la veritat sobre la família, tal com ha estat volguda per Déu des de la creació”. “Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn”(Gn 2,24).

X Javier Salinas Viñals,

Bisbe de Tortosa

Administrador Apostòlic de Lleida