“L’amor del Crist ens té agafats” (2Co 5,14)

29 Abril 2007 

Aquest quart diumenge de Pasqua, anomenat del Bon Pastor, l'Església ens convida a pregar per totes les vocacions, és a dir, perquè tots els cristians responguin a la crida del Senyor perquè el seu Regne creixi ja en aquest món, perquè la seva paraula fructifiqui en una vida fraterna i reconciliada en la que l’home lloï a Déu i serveixi els germans. Pregar per les vocacions constitueix una tasca fonamental. Allà on es prega amb fervor floreixen les vocacions, perquè aquestes són fruit de la unió amb el Crist, de l’obertura al seu amor i al seu seguiment. 

Tota vocació cristiana naix en un àmbit concret, en la família, en la comunitat eclesial, enmig els desafiaments i dolors humans… Però tota vocació és un camí a recórrer en tant que és resposta a la crida del Senyor. Crida que naix de l’amor creador i salvador de Déu, i que es realitza en una resposta d’amor. Com comentava Joan Pau II, “Déu inscriu en la humanitat de l’home i de la dona la vocació i, consegüentment, la capacitat i responsabilitat de l’amor i de la comunió. L’amor és, doncs, la vocació fonamental i innata de tot ésser humà”. 

Una és la crida però múltiples les respostes. “Els dons són diversos, però l'Esperit és un de sol” (1Co 12,4). Ens ho mostra la vida de l'Església: el ministeri sacerdotal; les múltiples formes de vida consagrada; la vocació matrimonial i laïcal, que fan present l’evangeli al cor de les realitats humanes. Una diversitat que evidencia que la vocació passa també per la resposta personal de cadascú, modulant així els diversos estils i sensibilitats. És sens dubte la millor manera de mostrar la riquesa multiforme de Déu mateix, inesgotable en la seva vida i amor.  

Aquest diumenge, preguem per les vocacions, comprometem-nos en una gran invocació a Déu perquè la seva crida sigui escoltada per molts. Però sense una comunitat que convoqui, com podran haver respostes? L'Església és mare de vocacions, les fa nàixer en el seu si pel poder de l'Esperit, les protegeix, les nodreix i les sosté. Aquí està la responsabilitat de cada cristià de contribuir en aquesta tasca fonamental. Però, com cridar si no és des de l’alegria de la trobada amb el Senyor, des d’una vida més plenament cristiana? “L’amor de Crist ens té agafats” (2Co 5,14). És aquest amor qui fa possible que cadascun dels batejats se senti cridat; és aquest amor qui ens invita a col·laborar en la gran missió d’ajudar al naixement de noves vocacions en l'Església. Preguem, doncs, per les vocacions. I, si ho fem de debò, també nosaltres respondrem a la vocació a què el Senyor ens crida, i així mostrarem als altres el camí a seguir. 

X Javier Salinas Viñals,

Bisbe de Tortosa

Administrador Apostòlic de Lleida