La Missa Crismal és un esdeveniment de gràcia per demanar al Senyor que revifi el do que heu rebut perquè pugueu ser vertaders missatgers de la Bona Nova.

Homilia en la Missa Crismal - 2008

Benvolguts germans sacerdots, diaques i seminaristes.

Benvolguts membres dels instituts de vida consagrada.

Germans i germanes tots.

1. Un any més ens reunim en la celebració de la Missa Crismal que, per si mateixa, fa veure a través de les lectures bíbliques, els ritus i pregàries, la realitat pròpia de l’Església: ser una iniciativa de Déu en la història humana. L’Església no és una obra dels homes, sinó un do de Déu. I ¡quant necessitem recuperar aquesta realitat que caracteritza pròpiament l’Església! Com recorda el Concili Vaticà II, “l’únic mitjancer, Crist, establir la seva santa Església, que és comunitat de fe, d’esperança i de caritat, com una estructura visible en aquest món... L’Església terrena i l’Església enriquida per béns celestials... formen una única realitat complexa, constituïda d’un element humà i d’un de diví” (LG,8). 

Allò referit a Jesús que hem proclamat a l’Evangeli, es realitza en aquesta Missa Crismal en referència a l’Església, a tots nosaltres: “l’Esperit del Senyor reposa sobre meu ja que Ell m’ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts” (Lc 4,17). La benedicció dels Sants Olis i la consagració del Sant Crisma, per obra de l’Esperit Sant, mostren sagramentalment les arrels divines de l’Església i la missió que ens confia. “Ell ens estima i ens ha alliberat... per fer de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare” (Ap 1,6). Enmig d’aquest poble sacerdotal el Senyor ens ha consagrat per a ser ministres del seu únic i etern sacerdoci, pastors del seu poble.  

Precisament en aquesta celebració tot el presbiteri diocesà renovareu davant meu, com a Bisbe, les vostres promeses sacerdotals, la disponibilitat per secundar la missió de col·laborar en el ministeri que el Senyor m’ha confiat com a Bisbe diocesà en favor de tot el poble de Déu que camina en aquestes terres, en aquest temps de preparació a la vinguda d’un nou Bisbe. 

2. Estimats germans, realitzem la missió pastoral en el cor de diferents tensions fruit del canvi social i cultural que viu la nostra societat. Sembla que ha triomfat una cultura que prescindeix de Déu en la vida concreta; que els nous reptes fruit de les innovacions de la ciència, sobre tot en relació amb la vida humana, qüestionen la fe en el Déu creador i senyor de la vida. Per tot arreu sembla que preval un ambient que relativitza totes les coses als interessos propis, deixant de banda qualsevol orientació o norma objectiva que sigui fonament de l’acció humana. Per això tenim la sensació -els cristians i els pastors- de travessar un desert de la fe. Però no hem d’oblidar que en tot desert, sota la terra ferida per la sequera, hi ha vida. Es necessita entrar a fons, superar la primera impressió, anar més enllà de la superfície.  

En la nostra acció pastoral hem de superar la superficialitat i saber reconèixer els desitjos més profunds que habiten al cor de tantes persones que es preguntem pel sentit de la vida, que cerquen un fonament en les seves decisions, que intenten mostrar a Déu de paraula i d’obra. Jesús va mirar sempre el món amb ulls de misericòrdia, d’amor. Perquè érem com un ramat sense pastor. Des d’aquí va desenvolupar la seva missió salvadora, proclamant la Bona Nova que il·lumina l’esperança de salvació, de vida, de sentit, amagada al cor dels homes. Més encara, Ell, amb la seva entrega en la Creu va curar totes les nostres ferides.  

El nostre món necessita més que mai un gran impuls d’esperança. Com recorda el Papa Benet XVI en la seva Encíclica Spe salvi: “La nostra esperança és sempre i essencialment també esperança per als altres; així és realment esperança també per a mi. Com a cristians mai no hauríem de preguntar-nos només ¿com puc salvar-me jo mateix? Hauríem de preguntar-nos també ¿què puc fer perquè altres se salvin i perquè sorgeixi també per a ells l’estrella de l’esperança?” (SS,48). 

3. Per poder impulsar aquesta nova esperança que naix de Jesucrist hem d’anunciar amb audàcia i llibertat l’Evangeli que proclama “als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum... l’any de gràcia del Senyor” (Lc 4,19). La propera celebració del Sínode Universal de Bisbes que es dedicarà a “la Paraula de Déu en la vida i en la missió de l’Església”, és una oportunitat per actualitzar en tota la comunitat eclesial, i en nosaltres els pastors, aquesta dimensió fonamental d’anunci de l’Evangeli. Com afirmava el servent de Déu Joan Pau II, “El sacerdot és, abans quer res, ministre de la Paraula de Déu; és consagrat i enviat a anunciar a tothom l’Evangeli del Regne, tot cridant cada home a l’obediència de la fe i conduint els creients a un coneixement i una comunió cada vegada més profunda del ministeri de Déu, revelat i comunicat a nosaltres en el Crist” (PDV, 26).

Necessitem posar al centre de l’acció pastoral la proclamació i l’escolta de la Paraula, intensificar la presència de la Sagrada Escriptura en tota l’acció pastoral, especialment en els processos de formació cristiana i en la predicació. Una acció que té en l’anomenada “lectio divina” una referència fonamental per cultivar una aproximació a la Bíblia, seguint l’Esperit que la va inspirar i buscant el seu efecte salvador. Com ja afirmava el Cardenal Ratzinger en una trobada del Consell de les Conferències Episcopals d’Europa: “La “lectio divina” és l’escolta de Déu que ens parla, que em parla. Aquest acte exigeix una vertadera i pròpia atenció del cor, una disponibilitat no solament intel·lectual sinó de tot l’home. La “lectio divina” ha de ser quotidiana, el nostre aliment de cada dia, perquè solament així arribarem a aprendre a conèixer qui és Déu, qui som nosaltres, què significa la nostra vida al món”(Roma 2001).  

Si ens comprometem a fer una vertadera “lectio divina” dels textos bíblics que ens presenta la Sagrada Litúrgia, predicarem de tal manera que provocarem la pregària, perquè el nostre parlar no serà merament intel·lectual sinó sapiencial. Es farà realitat aquest consell d’un gran teòleg jueu: “predicar per a que la gent pregui. Predicar de manera que inspiri la pregària a qui tenim davant. Una vertadera homilia solament és tal si es pot convertir en pregària” (A.J.Heschel). I la pregària, ¿no és l’aliment de l’esperança? Qui prega confia, obre el seu cor a Aquell que salva. 

4. Però, ¿com serà possible això si nosaltres mateixos no som els primers que ens disposem a escoltar la Paraula? De nou són il·luminadores aquestes paraules de Joan Pau II: “el sacerdot mateix ha de ser el primer a tenir una gran familiaritat personal amb el Paraula de Déu: no li basta conèixer-ne l’aspecte lingüístic o exegètic, que és també necessari; necessita atansar-se a la Paraula amb un cor dòcil i orant, perquè aquesta penetri a fons en els seus pensaments i els seus sentiments, i engendri en el seu interior una mentalitat nova –“el pensament del Crist”-, de manera que les seves paraules, les seves opcions i les seves actituds siguin cada vegada més una transparència, un anunci i un testimoniatge de l’Evangeli. Sols romanent en la Paraula, el sacerdot serà perfecte deixeble del Senyor, coneixerà la veritat i serà lliure de debò, superant tot condicionament contrari o estrany a l’Evangeli. El sacerdot ha de ser el primer creient de la Paraula, amb la plena consciència que les paraules del seu ministeri no són seves sinó d’Aquell que l’ha enviat” (PDV, 26). 

No podem ser predicadors de l’Evangeli sense convertir-nos en els primers que escolten la Paraula. Al mateix temps, aquesta actitud d’escolta inspira una acció pastoral humil, concreta en els gestos, propera a cada persona. Jesús mateix recomanava als seus deixebles -i també a nosaltres- d’anar pels camins sense res, sense provisions, acontentant-nos amb el que la gent ens pugui oferir. No serà la força dels nostres mitjans el que farà creïble l’Evangeli sinó la nostra disponibilitat a secundar-lo. La Missa Crismal és un esdeveniment de gràcia per demanar al Senyor que revifi el do que heu rebut perquè pugueu ser vertaders missatgers de la Bona Nova.

5. Benvolguts germans preveres i diaques: a vosaltres us correspon una missió particular com a col·laboradors més íntims en el meu ministeri episcopal. La nostra Diòcesi viu un temps d’espera que ha d’estar amarat per l’esperit de l’Advent. Us dono gràcies de tot cor pel vostre treball pastoral i la vostra fidelitat a la missió de l’Església. Hem de reconèixer que en la nostra Diòcesi tenim alguns temes que demanen de nosaltres una resposta coratjosa i, sobre tot, un esperit de comunió eclesial molt intens. L’Església Catòlica, manifestació visible en la història de la comunió amb Déu Pare, Fill i Esperit Sant, està dotada d’estructures i instruments a través dels quals transmet als homes el missatge i la gràcia de Crist, i això exigeix una disciplina que regula el seu exercici, i que solament es pot viure a fons des d’una actitud de comunió eclesial. 

La paraula “disciplina” està en l’horitzó del terme “deixeble”, seguidor de Crist en cristià. La disciplina eclesial consisteix en aquell conjunt de normes i estructures que donen una configuració visible i ordenada a la comunitat cristiana, regulant la seva vida individual i social. La disciplina fa referència sobre tot a les normes jurídiques i pastorals. Fidel a aquesta disciplina eclesial, davant d’alguns problemes que afecten a la Diòcesi, he manifestat la meva fidelitat a la promesa d’obediència que vaig fer al Sant Pare. Aquesta disciplina em sembla fonamental si no volem que altres interessos no pròpiament eclesials orientin les nostres decisions com a pastors. Tots ens devem a aquesta disciplina. L’Església té un ordenament jurídic per afrontar les situacions institucionals i personals. Viure a dintre d’aquesta disciplina no suposa renúncia a la recerca de la justícia ni de la veritat, però demana sempre fidelitat a la comunió eclesial.  

Demano al Senyor que ens ajudi per viure la resposta als nostres problemes amb els instruments propis de l’Església i amb esperit eclesial. Serà una manera molt important de preparar el camí al nou Bisbe, que trobarà una Església que, com tantes altres, té les seves dificultats però roman unida en allò essencial i respectuosa amb la disciplina que garanteix la comunió eclesial. 

No vull acabar sense recordar especialment els nostres germans sacerdots que ja han passat a la Pàtria del Cel. També als pares, germanes i col·laboradores dels mossens, que de tantes maneres recolzen el nostre ministeri. Per tots ells i pels que ja han arribat al Regne del cel, preguem units a la que és la nostra Mare i que sempre intercedeix per nosaltres: la Verge Maria.

X Javier Salinas Viñals,

Bisbe de Tortosa

Administrador Apostòlic de Lleida