Pel Bateig i pel sagrament de l’Ordre hem estat triats pel Senyor per ser els seus testimonis al nostre món

Homilia en la Missa Crismal

  Benvolguts germans sacerdots, diaques, religioses i religiosos, germans i germanes en la fe: 

Un any més estem reunits en aquesta Església Catedral per celebrar la Missa Crismal, en la què tots els mossens, congregats en torn al bisbe, renovareu les promeses sacerdotals i participareu en la benedicció dels Olis dels catecúmens, dels malalts i del Crisma. En aquesta celebració també vosaltres pregareu per mi, perquè sigui fidel a l’ofici apostòlic que l’Església m’ha confiat, seguint les petjades de Crist Sacerdot, el bon pastor, el mestre i servent de tots. 

Hem escoltat la paraula que Jesús va proclamar a la sinagoga de Natzaret. Una paraula profètica que arribava al seu compliment en Jesús mateix: “L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Lc 4,18-19). Aquesta paraula, per l’acció de l’Esperit Sant continua tenint avui la seva actualitat en l’Església. L’Església, sota el poder de l’Esperit, fa present en el temps l’obra salvadora de Jesús. I és en la Missa Crismal on aquesta realitat es manifesta d’una forma més plena. 

Sí, en la Missa Crismal es manifesta la realitat de l’Església. La Diòcesi no és una simple divisió territorial de l’Església universal. En la persona del Bisbe, signe visible i eficaç de Crist, arriben als cristians els sagraments: ell consagra el Crisma i ordena els sacerdots. Cada Eucaristia és celebrada sempre en comunió amb ell; és ministre de la caritat i vincle de comunió amb els altres bisbes i amb el Papa, qui presideix la comunió eclesial. El bisbe, juntament amb els seus col·laboradors necessaris, els mossens, participarem avui en la benedicció dels Sants Olis i del Crisma per a els sagraments del Baptisme i de la Confirmació, per a la unció dels malalts, per l’ordenació dels sacerdots com a dispensadors de sagraments. La celebració dels sagraments en les distintes parròquies i comunitats de la Diòcesi, on s’utilitzaran aquest Sants Olis, manifestarà la unitat de l’Església. 

La Missa Crismal revela que la celebració de cada Eucaristia, de cada sagrament, en les parròquies i comunitats de la Diòcesi sempre fan referència al ministeri del bisbe i mostra la identitat dels mossens: ser enviats pel Bisbe. Aquesta dependència no és una qüestió merament jurídica sinó mística i sagramental, perquè tot en l’Església ve del seu Cap, de Crist, de qui el bisbe ha estat constituït representant a través del sagrament de l’ordenació episcopal. La litúrgia de la Missa Crismal fa visible aquesta realitat.  

Des d’aquesta visió sagramental es comprèn que els mossens, en la Missa Crismal, com aquells que secunden el ministeri episcopal, renovin les seves promeses sacerdotals i donin gràcies pel do que han rebut: representar sagramentalment a Crist, Cap i Pastor de l’Església. Aquí radica el misteri del sacerdoci en l’Església. Per la força del sagrament de l’Ordre, uns homes marcats per la limitació, les debilitats, i, inclús pel pecat, han estat consagrats per actuar en el nom de Crist, “in persona Cristi”. Com li agrada dir a Benet XVI, “Jesucrist vol exercir el seu sacerdoci a través nostre. Recordem aquest commovedor misteri, que en cada celebració ens torna a commoure, de manera particular en aquesta Missa, i també el dijous sant. A fi que la rutina diària no minve una realitat tan gran, necessitem tornar de nou al moment en què ens varen imposar les mans i ens varen fer, per obra de l’Esperit Sant, partícips d’aquest ministeri”.  

En aquest dia us convido a entrar més endins en el ministeri que hem rebut. Us convido a recordar aquell signe tan humil i senzill de la imposició de les mans, amb el què vareu ser escollits pel Senyor per fer-lo present enmig de la seva Església. Comentant aquest signe, diu el Papa: “Jesucrist va prendre possessió de tu, et va dir “tu em perteneixes, tu ets sota la protecció del meu cor, estàs protegit a l’interior de les meves mans, abandona’t en elles i dóna’m les teves”. 

Sí, germans sacerdots, en el gest sacramental de la imposició de les mans per part del bisbe és el mateix Senyor qui us va imposar les mans. Si un dia, a través de vacil·lacions, de recerques, de vegades enmig de les dificultats o de grans alegries, sentíreu la crida del Senyor, el dia de la vostra ordenació vareu quedar units a Ell per sempre. Va deixar la marca de la seva presència a través del sagrament de l’Ordre que us consagra per l’Esperit Sant a actuar “in persona Cristi”. 

En aquesta hora de canvis socials, en aquest moment en què també es nota la debilitat de les nostres pròpies forces, quan descobrim que són pocs els qui estan disponibles per seguir al Crist en el ministeri sacerdotal, necessitem enfortir la nostra pertinença al Crist en l’Església, abandonar-nos confiadament a les mans d’Aquell que sempre serà entre nosaltres fins a la fi del món, acceptar els canvis que viu la societat i que demanen de nosaltres una actitud humil i confiada. Quina actualitat adquireix en aquesta hora per a tots nosaltres aquestes paraules de Jesús a Sant Pere: “T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols” (Jn 21,18). 

Aquesta hora és un temps de gràcia en el que demanem al Senyor que es pugui complir en nosaltres la pregària que hem proclamat en aquesta Missa Crismal: “Oh Déu, que ungíreu amb l’Esperit Sant el vostre Fill únic... concediu-nos que, participant de la seva consagració, siguem en el món testimonis de la vostra obra redemptora”. Germans sacerdots, pel Bateig i pel sagrament de l’Ordre hem estat triats pel Senyor per ser els seus testimonis al nostre món. Vivim en una societat molt canviant, en la que trobem oportunitats però també múltiples dificultats per anunciar l’Evangeli. La nostra resposta evangelitzadora no pot partir d’una anàlisi de la realitat que ens envolta. Aquesta és important, però el nostre impuls evangelitzador naix de Crist mateix, del seu “aneu per tot el món”. En aquest sentit no podem amagar la nostra aportació, sinó donar testimoni de l’Evangeli del Crist, deixar-nos guiar per l’Esperit del Senyor que ens envia a proclamar la bona nova als pobres, a anunciar la llibertat als captius... Com recordaven els bisbes en un últim document sobre la situació actual en Espanya, “Déu ens està demanant als catòlics un esforç d’autenticitat i fidelitat, d’humilitat i unitat, per a poder oferir de manera convincent als nostres conciutadans els dons que hem rebut, sense deformacions i adaptacions simples que enfosqueixen l’esplendor de la veritat de Déu i la força de les seves promeses. En la nostra societat democràtica, configurada per la llibertat i el pluralisme, hem de compartir la vida amb tots aquells que pensen d’una manera diferent de nosaltres” (Orientaciones morales ante la situación actual de Espanya, nº26).  

En aquest sentit, hem de valorar molt la nostra aportació des de l’audàcia i la llibertat evangelitzadores. No es tracta d’adaptar-nos a allò que altres esperen de nosaltres. No volem ser un instrument d’interessos aliens a l’Església. És l’hora d’anunciar amb audàcia i llibertat el missatge de la reconciliació, de cercar tot allò que afavoreix la unitat de l’Església. Tan sols així podrem ser un testimoni per al nostre món necessitat de nous camins per superar un individualisme que impedeix reconèixer en tothom el nostre germà, que ens ajudi a superar l’enfrontament d’interessos. La nostra pregunta fonamental serà: com hem de viure per respondre al do de l’amor de Déu que ens convoca, i així ser el seu signe i instrument enmig del nostre món? 

Però el ministeri sacerdotal sempre és un do per al bé del poble de Déu. Avui, en la nostra catedral esteu una bona representació. Quina alegria si també vosaltres renoveu la vostra vocació cristiana, si us reconeixeu com a membres del poble sacerdotal que “té per cap el Crist, el qual fou «entregat a la mort per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos» (Rm 4,25)... Té per distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, al cor dels quals fa estada com en un temple l’Esperit Sant. Té per llei el nou manament d’estimar tal com el mateix Crist ens va estimar (cf. Jn 13,34). En fi, té per objectiu el Regne de Déu, començat per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més, fins que sigui consumat també per Ell a la fi dels temps, quan el Crist, que és la nostra vida, es manifesti (cf. Col 3,4) i l’univers «serà alliberat de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu» (Rm 8,21)”(LG, 9).  

En aquest poble sacerdotal el Senyor, tal com proclama la litúrgia d’avui, “dut pel seu amor fratern, escull uns homes que per la imposició de les mans participin del seu sagrat ministeri”. Un ministeri amarat d’una intensa identificació d’amistat amb Crist. Al Papa li agrada recordar-nos que “ser sacerdot significa convertir-se en amic de Jesucrist, i això cada vegada més amb tota la nostra existència. El món té necessitat de Déu, no d’un déu qualsevol, sinó del Déu de Jesucrist, del Déu que es feu carn i sang, que ens estimà fins a morir per nosaltres, que ressuscità i creà en si mateix un espai per a l’home. Aquest Déu ha de viure en nosaltres i nosaltres en ell. Aquesta és la nostra vocació sacerdotal: només així el nostre ministeri sacerdotal pot donar fruit” (Benet XVI) 

La nostra celebració continua ara amb la benedicció dels Sants Olis i del Crisma. Tota una proclamació de les promeses salvadores del Senyor. Es qui les rebran amb fe quedaran units més fermament a Aquell que ha vingut a visitar-nos i ens acompanya en totes les situacions de la vida. Però també a la nostra catedral fem un gest de gran esperança: l’acceptació de dos joves com a candidats per rebre un dia el sagrament de l’Ordre. Un gest d’esperança i, per tant, d’un gran compromís en l’hora present, perquè ells necessiten créixer més i més en la seva identificació amb el Crist i el ministeri que l’Església els proposa. Però també necessiten de la nostra pregària, acollida i acompanyament per sentir-se membres d’aquesta Església que peregrina a Lleida.  

Germans tots, quants dons ens fa el Senyor. Acollim-los amb fe. Només amb els ulls de la fe podrem descobrir a través d’aquest conjunt de signes i paraules que l’Esperit del Senyor reposa sobre nosaltres i ens envia a proclamar la bona nova de la salvació, és a dir, a seguir el camí de Crist, acompanyats de tants testimonis i, de forma particular, de la santa Mare de Déu que, amb el seu sí, és el millor mirall per descobrir l’alegria de la fe.