“Alegreu-vos, feu festa tots els qui l’estimeu! Alegreu-vos del seu goig... Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré...” ens acaba de dir el profeta Isaïes (1ªL). I avui, estimat Jaume, gràcies a que tu has volgut donar una resposta afirmativa a la crida rebuda, nosaltres podem compartir aquesta consolació i aquest goig participant en una celebració ben significativa per a la nostra Església de Lleida.

Des del Baptisme cada cristià és cridat a complir una missió i l'Església, en nom del Senyor, “exhorta vivament tots els laics a respondre de bona gana, amb generositat i amb promptitud a la veu de Crist, que avui els convida amb més insistència, i a l'impuls de l'Esperit Sant. En particular, els més joves haurien de sentir adreçada a ells aquesta crida i acceptar-la amb disponibilitat i magnanimitat” (AA 33).

Tu has sentit aquesta crida a entendre i a viure el món i la història des de l’angle de Jesucrist. Una crida que saps que és gratuïta i que has d’acollir amb esperit de pobre però amb responsabilitat perquè seràs portador d’uns béns que no són teus i que has de viure sense concessions, sense fugir de res però marcant una distància amb tot allò que no hi vagi d’acord amb l’Evangeli de Jesús. Per això, com sant Pau i tots els seguidors de Jesús, hauràs de repetir molts cops: Déu ens guardi de gloriar-nos en res si no és en la creu de nostre Senyor Jesucrist (2ªL).

El Papa Benet ens acaba de dir que el ministeri ordenat no és un simple «ofici», sinó un sagrament: Déu es val d’un home amb les seves limitacions per estar present entre els homes i actuar en favor seu a través d’ell. És l’audàcia de Déu que, fins i tot coneixent les nostres debilitats, considera els homes capaços d’actuar i presentar-se en lloc seu... Hem de renovar el nostre agraïment per la vocació al sacerdoci ministerial: un do de Déu que es porta en «gerres de terrissa», però que una vegada i una altra, a través de tota la debilitat humana, fa visible el seu amor en el món.

Jesús avui ens anima a demanar a Déu respostes a aquesta vocació: hi ha molt a segar i pocs segadors. Demaneu a l’amo dels sembrats que hi enviï més segadors. Demanem-los amb insistència. Una pregària que és, al mateix temps, una crida de Déu al cor d’aquells joves que es considerin capaços d’allò mateix per al què Déu els creu capaços. La iniciativa és sempre de Déu qui traça de moltes maneres el camí de la nostra vocació, però –ho hem de repetir- a tots els batejats ens fa una crida com la que Jesús va fer als seus primers deixebles encomanant-los la missió de proclamar, promoure i instaurar el Regne de Déu.

I Jesús els envia davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar (Evangeli). Els envia en comunitat (de dos en dos). I els demana que hi vagin lliures de llaços i lliures d’interessos, acontentant-se únicament amb el necessari, sense bossa, ni sarró, sense seguretats de cap tipus: la seva única seguretat ha de ser Déu i no els béns de la terra... Per això, el lliurament que comporta el nostre celibat consagrat “pel Regne” mai no tindrà sentit separat de la pobresa evangèlica i d’aquella llibertat que ens ha de fer generosos en el servei. Només així pot arribar a ser una manera adequada de respondre voluntàriament a l’amor ple i total que el mateix Jesús manifesta en la seva entrega per la humanitat. Nosaltres l’acollim i hi volem correspondre amb un amor oblatiu que vol assemblar-se també a Jesús en la seva relació gratuïta i no possessiva amb les coses i les persones.

Tenint en compte, a més, que el nostre celibat no és un celibat ascètic com el de Joan Baptista, que sembla menystenir certes coses, sinó el de Jesús que és ben humà, que estima la vida i les seves circumstàncies i és comprensiu amb les debilitats. El celibat de Jesús indica que el servei al Regne és una tasca tan gran, urgent i necessària que val la pena invertir en ella totes les energies. No és separació dels homes i del món sinó vincle amb ells (S. Dianich), expressió de la plena disponibilitat i també signe de la transcendència.

Jesús diu expressament: “no tothom comprèn aquest ensenyament, sinó tan sols aquells a qui Déu ho concedeix” (Mt 19, 11). És a dir: és un do que coincideix amb la vocació, amb la crida expressa a estimar no tan sols de manera excepcional sinó també de manera exclusiva, segurs de rebre la gràcia necessària. I sabent sempre que el celibat consagrat “pel Regne” tampoc no és mai una cosa aconseguida al 100%, sinó una conquesta diària, com el mateix Papa Benet ens deia als aplegats a la Plaça de Sant Pere la nit del proppassat 10 de Juny recomanant-nos pregar el Senyor per a que ens ajudi a alliberar-nos d’escàndols secundaris, de manera que es faci clarament present el gran escàndol de la nostra fe: la confiança, la fortalesa de la nostra vida basada en Déu i en Jesucrist...

Germanes i germans: l’ordenació sacramental d’un nou diaca ens situa novament davant d’una realitat ben important: la condició “diaconal” de tota l’Església. Tots els ministeris de l’Església són constitutivament serveis i no tan sols tasques a complir servicialment. El diaca constitueix un signe sacramental de Crist servent i promou la vocació a servir que és vocació comú a tot el poble de Déu.

I en entregar al nou diaca el llibre dels Evangelis li diré: "Rep l'Evangeli de Crist, del qual has estat fet missatger; i creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis". Tot un programa de vida: creu, ensenya, practica. I Jesús hi assenyala que el primer a transmetre és aquella pau que és fruit de l’Esperit (Gal 5,2). Quan entreu en una casa, digueu primer: "Pau en aquesta casa”. La pau és la primera senyal del regne de Déu. La pau i la misericòrdia, perquè... som una creació nova, com ens ho ha recordat l’apòstol. Anuncieu que "El Regne de Déu és a prop vostre." I insisteix: encara que no us acullin, (fins i tot espolsant-vos la pols encastada als peus) sortiu a les places i repetiu: "el Regne de Déu és a prop!"

I encara un detall important: «us envio com anyells enmig de llops». I sant Joan Crisòstom comenta: «Això basta per a donar-vos ànim, això és suficient per a que tingueu confiança i no temeu els qui us ataquen». L’audàcia dels Apòstols i dels deixebles provenia d’aquesta confiança certa d’haver estat enviats per Ell. Actuen en el nom de Jesucrist Natzarè convençuts que «sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos» (Fets 4,12).

En el nom del mateix Senyor, us convido avui a pregar encomanant aquest nou candidat, acompanyant-lo i agraint la seva decisió lliure i generosa que –per gràcia de Déu– el porta a ser capaç d’oferir la seva vida al servei de l’Església.

I vull també donar gràcies de tot cor a la seva família, que ofereix un fill a l’Església, i a totes les persones que, amb la seva paraula i el seu exemple de vida, l’han ajudat a madurar i discernir.

X Joan Piris

Bisbe de Lleida