Corpus Domini

Gen 14,18-20; 1Cor 11,23-26; Lc 9,11-17

L’evangelista Lluc ens ha presentat Jesús parlant del Regne de Déu a la gent i curant... I aquesta seria la primera pregunta a fer-se: està la nostra comunitat eclesial de Lleida humanament i espiritualment en disposició d’acollir i guarir, com el seu Mestre Jesús?

Recordem el que tantes vegades hem repetit enguany: volem ser una Església “samaritana”. I avui hi ha molta gent ferida per tants motius que necessita veure una Església compassiva i misericordiosa que els doni esperança i faci present l’encàrrec del Senyor repetint allò que va fer Ell: veure, apropar-se, compadir-se... i curar. Una caritat feta misericòrdia que és un llenguatge que tots entenen.

Davant els assumptes de cada dia, hauríem d’intentar no repetir nosaltres l’actitud d’evasió que, malauradament, protagonitzen aquells primers seguidors de Jesús refugiant-se en la solució més fàcil i de poca implicació: "Acomiadeu la gent. Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant, i puguin trobar-hi queviures.” Això vol dir també que els primers que tenien necessitat d’acollida i de guarició de Jesús eren precisament els seus deixebles. Han estat molt temps a prop de Jesús però no han comprès què vol dir compartir.

Jesús ensenya que compartir és donar-se amb amor i gratuïtat sense calcular si en tenim molts o pocs de pans: "Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

I cal obrir també aquesta perspectiva als mateixos nens i nenes de 1ª Comunió aquí presents i a tants d’altres de les nostres Parròquies: combregar és fer la comunió amb Jesús i amb tots els fills de Déu que ens envolten, amb tothom. Aprofitem millor aquesta preciosa ocasió que té la comunitat cristiana per fer descobrir als nens i nenes i a les seves famílies a viure aquest esdeveniment i aquesta etapa de la vida cristiana amb més profunditat, valorant tots els seus aspectes i implicacions. La 1ª Comunió no és un ritus màgic i menys un concentrat d’emocions sentimentals. El que Jesús ens demana és viure en comunió i compartir, construir fraternitat sense excloure ningú.

En celebrar ara la Solemnitat del Corpus Christi hem d’entrar al cor del misteri de l'Eucaristia: creure’l, celebrar-lo i viure’l com a misteri de presència de Jesucrist i signe d’una vida lliurada pels altres, com misteri de comunió que ens fa asseure a la mateixa taula superant tota diferència, i també com el gran sagrament de l’esperança, bestreta dels béns definitius...

És veritat, com diem després de la consagració, que "proclamem el misteri de la fe" manifestant també "l’admiració davant la conversió substancial del pa i el vi en el cos i la sang del Senyor Jesús, una realitat que supera tota comprensió humana" (Sacramentum Charitatis, n.6). Precisament per això és comprensible que a molts els costi acceptar la presència real de Crist en l’Eucaristia. Ha estat així des de que, a la sinagoga de Cafarnaúm, Jesús declarà que havia vingut per a donar-nos en aliment la seva carn i sang (cf. Jn 6, 26-58). Els va semblar massa fort aquest llenguatge i molts l’abandonaren.

A dia d’avui, com aleshores, l’Eucaristia segueix essent "signe de contradicció" i no pot ser d’altra manera, perquè un Déu que es fa carn i es sacrifica per la vida del món posa en crisi la saviesa dels homes. Però amb humil confiança direm com l’apòstol Pere: "Senyor, ¿a qui anirem? Tu tens paraules de vida eterna" (Jn 6, 68). Renovem també nosaltres ara la fe en Jesucrist viu i present en l’Eucaristia. Déu ens ha manifestat en Jesús el seu amor absolut i sense condicions,... un amor que té la seva màxima expressió sacramental en el misteri de l'Eucaristia. Si la celebrem i la vivim com el gran sagrament de l’amor, la nostra fe en aquesta divina presència es traduirà inevitablement en gestos de lliurament compromès, reproduint el lliurament amorós de Jesús, i serem signes d’esperança per als germans necessitats.

No ignorem que encara hi ha moltes ombres que enfosqueixen i debiliten l’esperança i que les fites assolides en aquest camp, que no són poques, resulten encara insuficients. Però, reconeixem i donem gràcies per les llums i els signes d’esperança que van apuntant entre nosaltres i que hem de cuidar i potenciar, com són el compromís de les comunitats (parroquials i no parroquials) amb el seu entorn que és actiu i responsablement solidari amb els més pobres; el servei de Càritas i d’altres grups i institucions eclesials que integren la Xarxa caritativa i social assistint, acompanyant i ajudant a fer un procés de recuperació personal física, psicològica, econòmica i d’integració social, inclús amb assistència jurídica...; la implicació de cristians en moviments socials diversos en defensa dels drets humans, personals i socials...; el compromís de persones i institucions en la promoció de polítiques socials que eviten formes de discriminació ofensives a la dignitat i vocació de la dona, etc

Contemplant el do de l’Eucaristia en aquest Dia de la Caritat, us convido a entrar en el seu misteri i a deixar-nos configurar per ell per a que tot el cabdal d’amor i de vida generosament entregats pel Senyor, i ofert per tots els qui entren en comunió amb Ell, constitueixin per a tots, especialment per als més pobres, una font permanent d’esperança. Procurem fer-ho confiant en la força que ens dóna la comunió en el Senyor i amb l’esperança certa de que, como diu Benet XVI, “la injustícia de l’historia no pot ser en absolut la última paraula”. (Spe salvi, 43).

X Joan Piris

Bisbe de Lleida