Emmirallem-nos en sant Anastasi “testimoni” engrescador per a tots nosaltres

Homilia de Mons. Piris en la festa de sant Anastasi

Apoc 7,9-17; Ps 30; Rom 8,31b-39; Mt 10,28-33

Avui que Lleida celebra el seu patró, nat aquí i reconegut públicament pel Vot dels Paers des del 1627, vull pregar perquè ens mantinguin vius aquells valors evangèlics i cívics que han donat i han de seguir donant identitat a la gent i a la cultura del nostre poble.

L'evangeli no pot ser un vernís decoratiu sinó que (en paraules de Pau VI) “ha de transformar, des de dins, les nostres maneres de pensar, de sentir, d’actuar, de reaccionar, de comportar-nos...”(EN). I això requereix un replantejament de la vida, una opció: no és suficient viure acomplint únicament els deures essencials, sinó que cal deixar-se qüestionar en tot l'àmbit de la vida personal i social i en la manera d’actuar en el món. Com acabem d’escoltar de Jesús: A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel... Però al qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el meu Pare del cel. No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima...; vosaltres valeu més que tots els ocells… i ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare... (cfr. Mt 10).

Podríem assenyalar alguns aspectes del testimoni cristià que poden ser especialment urgents i significatius per contribuir a humanitzar la vida en aquesta època de crisi:

1) La solidaritat amb els que ho passen malament (que ha de dur necessàriament a promoure el sentit i la realització d’una distribució dels béns més justa): hem de viure donant-ne testimoni i fent-nos portaveus dels més fràgils... fent experimentar als pobres d'aquest món que Déu els estima” (G. Gutiérrez). Cal augmentar entre nosaltres el treball en favor de la justícia, intentant aconseguir que es descobreixin i practiquin valors com l'honradesa, la sinceritat, la pau, la convivència... la dimensió transcendent de la vida..., valors que van més enllà de les utilitats immediates, ajudant a mantenir viva en les persones, no tant l'aspiració a tenir més, sinó l'aspiració a ser millors...

2) L’austeritat: el testimoni dels cristians ha de ser la disponibilitat de la nostra persona i dels nostres béns en funció d'objectius i exigències que van més enllà dels propis guanys, seguretats i interessos propis.

3) I en una societat que valora sobre tot el benefici econòmic, els cristians haurem de donar testimoni de gratuïtat en els serveis a favor de les necessitats del proïsme, sense esperar recompensa (entrega i oblit de nosaltres mateixos a l’estil de Jesús)...

4) A més, un gran criteri d'acció pastoral haurà de ser el diàleg i la cooperació (GS 42 i 44) amb tots aquells que cerquen camins de promoció i creixement de l’esser humà i dels seus drets fonamentals, de la seva dignitat, de la seva consciència, de la seva llibertat. Ajudar la societat a aconseguir la seva meta, la d'arribar a ser la gran família humana, forma part del servei que l'Església ha de prestar al Regne.

Possiblement, tot això ens durà a viure la nostra fe cada dia a "contracorrent" de l’ambient. En llenguatge clàssic diríem “sota el pes de la creu”. Però la nostra esperança pot suportar aquesta “nit obscura”... Això també servirà de testimoni davant els germans.

Caldrà tenir més força de convenciment i més gosadia per viure i expressar la nostra fe: (Rom 8,31b-32.37-39) “Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?... Qui ens separarà de l'amor de Crist? ¿La tribulació, l'angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort violenta?... Però, de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima. N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.”

Es tracta de prendre partit per l'esser humà, per les persones, amb un esperit comunitari. Proporcionar consol i perdó en nom de Déu. Animar als que defalleixen. Estar a prop dels atribolats. Crear espais de justícia i caritat fraterna. Impulsar projectes de transformació de les persones i de la societat... Estimular a la reconciliació i a superar els odis.

És en aquest context on els cristians hem d’anunciar i fer present Jesucrist com la clau, el centre i el fi de la història humana (GS 10), demostrant en la pràctica que hi ha continuïtat entre Jesús i l'Església, la comunitat dels seus seguidors, cridada a ser signe i testimoni del Regne de Déu.... Des del primer dia, els apòstols i els primers deixebles van ser conscients que eren continuadors de la missió de Jesús.

Com tots sabem ben bé, l’Església no és completament transparent com ho ha estat Jesús per deixar traslluir el projecte de Déu. Coneixem les seves (les nostres) imperfeccions. És Santa però també pecadora i, al costat de la Paraula de Jesús, té la seva pròpia paraula que no sempre correspon amb el que viu i que pot fins i tot enfosquir la de Jesús.

Malgrat tot, la vocació de l'Església és única com a signe i sagrament del Regne de Déu (LG). No hi ha dues històries separades, la del món i la de la salvació. No hi ha més que una sola història en la que el Regne va germinant: la història humana, que és també la història sagrada i camina cap a la seva meta.

Avui que Lleida celebra el seu patró Sant Anastasi, emmirallem-nos en aquest home que, situat davant el dilema de fer de la seva vida quelcom que valgui la pena, es decideix a favor d'una oblació total i radical com va entendre que Déu li demanava, convertint-se així en “testimoni” engrescador per a tots nosaltres. És un cristià del s.III, soldat de la guàrdia del Emperador Dioclecià, que davant l’obligació d’adorar un ídol, el déu Apol·lo, fa la seva “objecció de consciència” i abandona la milícia jugant-se la vida (morirà màrtir a Badalona en la persecució del a.303). D’aquesta manera, i com tots els qui intenten seguir amb radicalitat Jesús, (una multitud tan gran que ningú no l'hauria poguda comptar. Gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües), està proclamant amb veu forta que la salvació ve del nostre Déu, que seu al tron, i de l'Anyell. Són –ho hem escoltat en la 1ª Lectura- els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l'Anyell i els han quedat blancs. El qui seu al tron els farà viure en el seu tabernacle. Mai més no passaran fam ni set, ni els farà mal el sol ni la xardor, perquè l'Anyell que està en el tron els pasturarà i els conduirà a les fonts d'aigua viva. I Déu eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls (Apoc 7,9-17).  

X Joan Piris

Bisbe de Lleida