Enmig del renou de les campanyes mediàtiques i publicitàries actuals, vet aquí dos bons titulars: “Els vostres camins no són els meus... les vostres intencions estan lluny de les meves” (Is 55,6-9), o “Us demano solament una cosa: que porteu una vida digna de l'evangeli del Crist” (Filip 1,27a). ¿Però voldrem realment captar aquests missatges? La Paraula de Déu és i serà sempre molt diferent dels esquemes d’aquest món: el món tria els forts i Déu pren partit pels més fràgils; el món dóna importància al qui s’exhibeix i Déu al qui s’humilia; el món aplaudeix a qui oprimeix els dèbils i Déu fa festa pel pecador que es converteix. Per a nosaltres, persones de cor mesquí, el Senyor és i serà sempre imprevisible. ¿No seria ja hora de deixar d’amidar Déu amb el raser de la nostra mediocritat i veure la nostra vida des de l’altura de l’amor de Déu? ¿No en teniu ganes d’això? Jo sí que voldria fer el possible. 

Tanmateix, he de confessar que ara quan el Senyor m’ha demanat aquest nou servei ja a una certa edat, ben a les portes dels 69 anys, em causa un impacte molt particular el text de Sant Pau que hem proclamat “... Estic agafat per dos costats: d'una banda, tinc el desig d'anar-me'n i d'estar amb Crist, cosa incomparablement millor; però, d'altra banda... veig més necessari continuar, ...em quedaré i restaré prop de tots vosaltres perquè continueu avançant i la vostra fe hi trobi un motiu de goig.” (Filip 1,23ss).

I el mateix m’ha passat amb l’evangeli perquè possiblement tots tenim aquestes dues temptacions oposades: creure’s insubstituïbles o abandonar la partida per tants de motius i tirar la tovallola abans de la fi... Però resulta que l’Evangeli ens diu: “Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just”... (sigui “de bon matí, cap a mig matí, cap a migdia i cap a mitja tarda o cap al final de la tarda...”); l’Evangeli ens diu que sempre és millor continuar la tasca i deixar que tot vagi madurant com a fruit de tota una vida de seguiment proper d’aquell Jesús que va ser crucificat pel seu amor als germans... I, a més, fer-ho sense “protestar”, perquè no en tenim cap dret.

“Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més (i) protestaven contra el propietari (...) ...-Company, jo no et faig cap injustícia. ... ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?” (Mt 20,1.16a). 

El missatge és clar: la bondat de Déu sempre transcendeix la justícia tal com l’entenem nosaltres. La lògica de Déu és diferent i superior a la nostra..., però no per això menys lògica!

Poc abans, Pere havia demanat a Jesús: “nosaltres ho hem deixat tot en seguir-te, quina serà la nostra recompensa?” La resposta és coneguda: una recompensa enorme! “Rebreu cent vegades més i la vida eterna”. Però Jesús hi afegeix: “Molts primers seran darrers i els darrers primers”.

Jesús ha deixat ben clar que ser cristià sense més no dóna dret a res... El que passa és que els que es consideren “primers” sempre han estat gelosos de la misericòrdia i de la generositat de Déu. Així ha ocorregut amb el poble d’Israel, amb el mateix profeta Jonàs, amb el germà major del “fill pròdig” i amb tants d’altres.

¿Quan ens convencerem que la novetat de l’evangeli és precisament la gratuïtat i la universalitat de la salvació? Els béns que Déu ens dóna són totalment gratuïts. No els mereixem: és gràcia. Déu no és injust ni arbitrari, Déu és, simplement, bo. El Regne de Déu té els seus propis camins, que no tenen res a veure amb el nostre utilitarisme… i per això ens desorienta i ens sorprèn tant.

Ho hem escoltat: Déu crida i contracta a tots, actius o desocupats, avançats o retrògrads, ‘progres’ i conservadors... No deixa sense recompensa cap esforç, però cap norma pot limitar la llibertat del seu actuar i de la seva bondat. Ell pot regalar més enllà dels mèrits de cadascú sense, per això, cometre cap injustícia. Davant Déu no es pot fer valdre una rígida correspondència entre prestació i recompensa! La lògica del Regne de Déu és sobre tot l’amor misericordiós d’Aquell en la casa del qual hi ha sempre i a tot hora un lloc per a tots, fins els més allunyats o pobres (els darrers). Tots tenen el mateix dret a l’Evangeli.

Des d’aquesta perspectiva, tampoc l’Església no pot ser propietat de ningú i ha d’estar lo suficientment oberta per a que tots tinguin en ella el seu lloc; un lloc que no es mereix, que ens és donat, fins i tot a risc d’incomodar a aquells que creuen tenir alquilada la seva cadira des de generacions. Quanta raó tenia el Beat Castelló al dir-nos: En l'apostolat no us tempti mai ni la cadira còmoda, ni la cosa fàcil... 

Hermanas y hermanos:

Os agradezco a todos vuestra presencia en esta celebración y quiero saludar de manera particular al Sr. Nuncio de Su Santidad, rogándole transmita al Santo Padre mis sentimientos de gratitud y comunión ‘afectiva y efectiva’ y los de toda la Iglesia Particular de Lleida. 

Mi agradecimiento igualmente a nuestro Arzobispo Metropolitano de Tarragona y a los Srs. Cardenales, Arzobispos y Obispos que han querido sumarse a nuestra celebración; a los Abades y a los Presbíteros que han venido de fuera, en particular a mis condiscípulos con los que hoy cumplo 45 años de presbítero y a aquellos que han venido de Parroquias a las que serví en la Comunidad Valenciana y a los que han venido de mi pueblo natal, Cullera. 

Als germans de la molt estimada Església de Menorca (laics, religioses i clergat, autoritats autonòmiques, insulars i municipals): gràcies per l’amor que m’heu donat i perdoneu si no he sabut servir-vos com mereixíeu. 

Capítulo aparte en agradecimiento merecen mis dos antecesores Mons. Ramón Malla y Mons. Francesc Xavier Ciuraneta que han consagrado buena parte de su vida a esta Diócesis de Lleida. Que Dios les premie su generosa entrega. 

I ¿como no agradecer de corazón y públicamente el extraordinario servicio que nos ha hecho durante tantos meses, nuestro querido Obispo Administrador Apostólico, Mons. Xavier Salinas Viñals? Para vosotros ha sido el Pastor necesario y para mí el hermano solícito hasta el último momento. El Señor le premiará su esfuerzo y entrega incondicional. 

I als meus diocesans de Lleida, a tots els cristians i cristianes de Lleida (laics, persones de vida consagrada i preveres), a les seves digníssimes autoritats aquí presents..., moltes gràcies per l’acollida que em donen i l’afecte que m’han manifestat de tantes maneres des del dia del meu nomenament. Tractaré de no defraudar-los.

Esta salutación la hago extensiva explícitamente a todos aquellos inmigrantes que han tenido que desplazarse forzosamente a nuestras tierras buscando asegurar una mejor forma de vida para sí y para sus familias, y a los que hemos de acoger y ayudar a vivir con la dignidad debida a todo hijo de Dios.  

Al iniciar ahora mi ministerio episcopal en esta Iglesia Particular de Lleida, por la Misericordia de Dios y en comunión con la Sede Apostólica, siento que debemos dar gracias a Dios por todos aquellos que han servido y sirven “ministerialmente” a nuestras comunidades. Ciertamente, como señala el Concilio Vaticano II (LG 2), la Iglesia -pueblo creyente- necesita unos “ministerios” para su vida como Pueblo de Dios. Ojalá el Señor haga que en nuestra Diócesis haya cada día más jóvenes dispuestos a consagrarse de por vida a este servicio.

Sabemos que, con el paso del tiempo (copiando modelos bíblicos y hasta civiles), los “ministerios” en la Iglesia han ido convirtiéndose en cargos y acumulando demasiadas funciones. Pero el Señor nos acaba de decir nuevamente que nadie es superior a nadie entre los trabajadores de la viña del Señor. Ni el obispo, ni el laico cristiano, ni el apóstol, ni el de una u otra raza o color... Si queremos seguir fieles a nuestra misión evangelizadora hemos de pedir no caer en la tentación de valorar más a aquellos que consideramos fieles, dejando un poco de lado a los que Jesús llamaba “las ovejas perdidas de Israel” (Mt 15,24). Hasta el más grande teólogo, al momento de recibir su paga, puede estar en la cola detrás de la viejecita ignorante. Y no hay lugar para la protesta: “Amigo, no te hago ninguna injuria. ¿O es que tienes envidia porque yo soy bueno?” 

A mí, como obispo, se me pide anunciar que “el amor de Dios se ha manifestado en Jesucristo” (Rom 8,39) y, posiblemente a veces también corregir algunas cosas que se desvían por la contingencia y debilidad de los humanos. Pero lo he de hacer con la autoridad que nace del propio testimonio y que quisiera ejercer con toda generosidad y gratuidad, confiando plenamente en la Providencia de Dios y valorando la dignidad y responsabilidad de cada miembro de su Pueblo, asumiendo la defensa de los débiles y haciéndome la voz de quien no tiene voz para hacer valer sus derechos. Pedid al Señor que yo pueda realizar todo esto con la debida coherencia personal, porque si el Obispo no trata de vivir lo que enseña… transmite a la comunidad misma un mensaje contradictorio (Cfr. Pastores Gregis 19; 20; 31; 40; 43; 67). 

Y que lo haga promoviendo “comunidades” que puedan ser vistas como signo (“sacramento”) de salvación, “sal de la tierra” y “luz del mundo”... por su manera de vivir y hacer vivir la fraternidad. Comunidades en las que puedan convivir miembros de diferentes mentalidades y estilos (sin querer imponer el propio aunque nos parezca mejor). Sirviendo a “la verdad con amor” (Ef 4,15) hemos de ser capaces de compaginar evangélicamente las diferencias y la pluralidad, sin convertirla necesariamente en motivo de exclusiones o de enfrentamientos. Porque, como escribieron el año pasado los Obispos que presiden las Iglesias en Cataluña (Creure en l'Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor, febrer 2007) “evangelizar pide que todos contemos con todos, que todas las sensibilidades de los hermanos en la fe se sientan acogidas y comprendidas. Todos hemos de hacer un esfuerzo renovado de aproximación y servicio”. 

Por mi parte, desearía ser un buen cristiano y ayudar a mis hermanos de Lleida a serlo. Es mi primer deber y más (como me ha recordado ya una persona) cuando posiblemente mi ser cristiano de hoy lo deba en parte a la buena gente de Lleida que acompañó a Jaime Iº en la liberación del Reino de Valencia, arriesgando su vida y favoreciendo con ello que el cristianismo siguiera vivo y arraigara más y más en aquellas tierras. 

Però, recordem aquells primers titulars: “Tan sols us demano que el vostre comportament sigui digne de l'evangeli del Crist” (ens deia sant Pau).

Per lo qual, hem de procurar ser i ajudar a ser cristians de fe profunda, de caritat ardent i d’esperança certa. I hem de intentar-ho fer vivint amb cor humil i sempre oberts a discernir “amb altres i per al bé de tots” tot allò que el Sant Esperit de Déu vulgui suscitar en aquesta estimada Església Particular de Lleida, que ha donat sants tan admirables com els fundadors Sta. Teresa Jornet i el Beat Palau, i el màrtir Beat Francesc Castelló, a la intercessió dels quals me he encomanat des del primer dia. 

Ens ha tocat viure en un món secularitzat i complicat, però és el nostre i ens l’hem d’estimar i fer actual en ell la presència del Senyor Ressuscitat oferint a tots la Bona Noticia de la salvació amb renovada confiança en Jesús que, certament, no ens vol veure perdent el temps lamentant-nos dels canvis culturals. Com va escriure Peguy (“Veronique) “També eren dolents els temps sota la dominació romana. Però va venir Jesús. I no va perdre els seus anys en gemecs i interpel·lacions a la maldat de l’època. Ell va tancar la qüestió de manera molt senzilla. Va posar en marxa el cristianisme. No va posar-se a recriminar ni a acusar ningú. Ell va salvar. No va incriminar el món. El va salvar”. 

És clar que portem aquesta Bona Noticia “en gerres de terrissa” però Ell ens continua cridant a escampar-la vivint amb fidelitat a la seva paraula i als seus plantejaments i fent ben visible la comunió fraterna, condició necessària i imprescindible per a que el món pugui creure. Ell mateix va demanar-ho: “Que tots siguin u, com vós Pare, esteu en mi i jo en vós. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que vós m’heu enviat”(Jo 17,21).

Com aquells cristians de la primera hora “constants i unànimes en la pregària, juntament amb Maria, la Mare de Jesús”(Fets 1,14), tots nosaltres volem continuar caminant de la ma de la nostra Mare a la que demanem amb cor obert: “Ajudeu-nos, Verge Blanca, guia i llum de la ciutat”.

X Joan Piris

Bisbe de Lleida