Paraules de Mons. Ciuraneta en l'acte d'homenatge a la Seu Vella

diumenge, 6 de maig de 2007

Lleida m'ha seduït

He de confessar que Lleida, des del primer moment, em va seduir. Em va robar el cor, sobretot, per la manera de ser dels lleidatans i lleidatanes: amables, acollidors, agraïts, treballadors, cultes…

Aquesta seducció va generar en mi un enamorament. Em vaig sentir encisat per la vostra cordialitat i bonhomia, pel vostre esperit emprenedor i creatiu, per la vostra riquesa cultural i associativa; aquestes virtuts van fer possible un tracte molt directe, molt espontani i molt familiar.

Em va seduir l’admirable simbiosi entre l’horta, amb el seu tarannà tradicional, emprenedor i auster, i la ciutat, il·lustrada, més artificiosa i, de vegades, asfixiant. Aquesta mútua influència entre l’horta i la ciutat ha fet de Lleida un oasi de convivència molt humana, un taller de creació cultural i artística, un fogar acollidor i tolerant.

És suggerent, al respecte, la visió del poeta, Mn. Agustí Bernaus, quan en la seva poesia “A la Verge Blanca de l’Acadèmia” ens evoca la necessitat d’una Lleida oberta a la terra, a l’horta, perquè aquesta obertura l’humanitza. Escriu el poeta:

“Pubilla de bona casa,

que vius al bell mig del camp,

on tot és llum, aire i vida,

tot respira llibertat...

i erres feble i malaltissa,

com si et manqués sol i espai!

Què hi fas a la teva cambra,

amb el finestró tancat?

Ai Lleida, la meva Lleida,

aboca’t al finestral

i respira amb tota l’ànima

l’aire fresc i perfumat”.

(Mn.Agustí Bernaus.- “A la Verge Blanca de l’Acadèmia”)

 Els set anys viscuts entre vosaltres van fer possible descobrir les riqueses humanes i espirituals, que atresora aquesta ciutat agradable i atractiva. Lleida ha estat una cruïlla de cultures, que han deixat la seva empremta en la vostra manera de ser i de fer. Ho estic vivint molt directament en la meva mateixa família, lligada econòmica, professional i culturalment a persones i serveis d’aquesta ciutat, on els nadius conviviu pacíficament amb homes i dones, que vinguts de diversos indrets d’Espanya i del món, treballen per guanyar-se el pa de cada dia i millorar el seu “status” social.

Lleida em va seduir i jo em vaig enamorar d’ella. Aquest enamorament em va esperonar a exercir el meu ministeri episcopal com un servei generós, no sols per atendre necessitats espirituals, - que han estat sempre prioritàries, com correspon a un bisbe -, sinó també per donar resposta als reptes plantejats per la variada realitat de la societat actual. Vaig cercar de fer-me solidari dels avenços i fracassos, de les angoixes i alegries, de les preocupacions i reptes de la ciutat. Perquè “no hi ha res veritablement humà que no tingui ressò en el cor de l’Església”.

Aquesta voluntat de conèixer i de compartir la vida real de la ciutadania més sensible a la realitat cultural, em va impulsar a treballar en favor de les justes aspiracions dels lleidatans i lleidatanes. Entre elles, avui, en aquest acte, he de fer obligada menció del desig de que es respecti la pacífica possessió d’uns béns que el Bisbe Messeguer va rescatar del seu abandonament, compensant amb generositat la seva adscripció al Museu Diocesà.

En aquest camp, la meva fidelitat al que és una aspiració compartida també per tots vosaltres, m’ha portat a expressar, en instàncies molt diverses, les raons que justifiquen la meva i la vostra actitud. Sempre he proclamat, a tort i a dret, el desig de que brilli la veritat i, d’acord amb ella, resplendeixi la justícia. Mai no hem seguit camins tortuosos, sinó aquells preceptes canònics que regulen legítimament la vida eclesial, i les normes civils, que també hem de respectar i complir. Per això ens va assessorar constantment un equip de juristes, experts en dret canònic i civil.

I hem viscut aquest afer amb caritat i prudència. Perquè l’amor ha de ser sempre la suprema norma que ha de regular la nostra actuació. L’amor s’avé molt bé amb la veritat i la justícia. És el seu coronament. Hem d’estimar tothom i hem de defensar el que raonablement pensem que és just. Ara bé, hem de fer-ho sense violència, amb senzillesa i pau d’esperit, sense crear ni alimentar innecessàries confrontacions.

Agraeixo ben de cor aquesta nombrosa presència de les associacions i col·lectius culturals, artístics i lúdics, que exerciu una meritòria tasca de conservar i enriquir el llegat cultural de la ciutat. Per això els protagonistes d’aquest acte sou tots els lleidatans i lleidatanes, que estimeu l’important patrimoni arquitectònic i artístic de la ciutat, des d’aquesta Seu Vella tan singular fins a l’edifici de l’Acadèmia Mariana, passant pels diferents i valuosos museus de la ciutat.

En aquests moments em vénen a la memòria aquelles paraules de Jesús: “Així també vosaltres, quan haureu fet allò que Déu us ha manat, digueu: Som tan sols uns servents; hem fet només el que havíem de fer” (Lc 17, 10).

La recuperació i remodelació de l’edifici de l’Acadèmia Mariana era una necessitat urgent. Dotar a la Diòcesi d’una Casa d’Espiritualitat era una exigència clamorosa. La nova seu de Caritas no podia esperar més. I les dues Parròquies noves -Santa Teresa Jornet, a Cappont, i Sant Antoni Mª Claret, a Balàfia-, eren gairebé imprescindibles.

Mantenir unes relacions fluides amb el món intel·lectual i cultural era una conseqüència de la missió evangelitzadora de l’Església. Un pas important, en aquest aspecte, va ser la signatura del contracte amb la Universitat i amb Edicions Pagès per publicar una obra sobre les arrels cristianes de la ciutat (obra ja molt avançada). Mantenir vincles amistosos amb els fidels d’altres creences religioses ens ho demana el mateix Senyor.

Valorar el laïcat, no sols teòricament o per simple estratègia pastoral, sinó per fidelitat al seu carisma propi és una assignatura pendent en molts dels seus aspectes. Vetllar pel bon funcionament acadèmic de l’IREL significava garantir la preparació d’un laïcat compromès en l’Església i en el món. Defensar, amb prudència però amb fermesa, la unitat de col·lecció de les peces d’art del Museu Diocesà i Comarcal i la seva propietat per part de la Diòcesi de Lleida, era una responsabilitat que calia assumir. La introducció del procés dels màrtirs era un deure de justícia per a ells i per a la diòcesi.

Així, doncs, per tot dono gràcies, en primer lloc, al Pare Déu, donador de tots els dons, al clergat diocesà i, en concret, al Col·legi de Consultors, als diaques, als religiosos i religioses, als missioners i missioneres, als seminaristes, als laics i a les laiques especialment els qui han estat membres del Consell Pastoral Diocesà, que sempre ha donat un suport explícit a les nostres iniciatives; a la Generalitat, a la Paeria, a la Diputació, al Consell Comarcal, als successius Delegats de Cultura, als juristes que tant acertadament ens han assessorat, als treballadors del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal, a moltes altres institucions i, en general, a la societat civil; especialment, a tots vosaltres, que ens heu donat, en tot moment, a mi i als meus col·laboradors més immediats, el vostre suport sempre confortador i estimulant. Gràcies a tots!

Que la Verge Blanca, Patrona de la Ciutat, intercedeixi per tots, perquè siguem dels qui “duen a terme la noble tasca de bufar el caliu”, com escriu Mn. Agustí Bernaus (“A la confraria de la Mare de Déu de Montserrat” ).- Seguim “bufant el caliu” per mantenir encesa la flama de l’amor a Lleida i a tot el seu patrimoni cultural i artístic, que forma part de la seva història i explica les arrels de la vostra identitat.

Moltes gràcies i fins sempre, estimada Lleida! M’has seduït i sempre et portaré ben dins del meu cor. 

F. Xavier Ciuraneta i Aymí, Bisbe emèrit de Lleida