Escrit de Mons. Ciuraneta, bisbe de Lleida,
a la publicació dominical "Evangeli i Vida"
EL PERQUÈ DE LA MEVA DECISIÓ
En el mes desembre del 2002 vaig rebre el diagnòstic d’un bon especialista de la malaltia de parquinson, que demana una medicació molt forta i abundant. Durant aquests anys he anat trampejant la situació. Però, malgrat l’esforç per atendre les realitats complexes que comporta l’administració d’una Diòcesi., sobretot, l’atenció a les persones, en primer lloc, als sacerdots, poc a poc he experimentat moltes limitacions.
No puc seguir el ritme de la vida del Bisbat. Sovint no faig el que voldria o caldria fer, perquè és necessari, sinó el que puc en cada moment. Aparentment i mentre dura l’efecte de les píndoles, tot sembla normal. Però, quan s’acaba el seu efecte, et ve un malestar i una dificultat gran per fer qualsevol cosa.
Tots haureu observat que últimament delego les celebracions i la presència en molts actes al Vicari General i a altres sacerdots. Però, des d’un sentit viu de la pròpia responsabilitat, i de la coherència de vida, aquesta situació no es pot eternitzar. Tots els qui s’apropen a l’Església tenen dret a una atenció plena.
És per això que, el dia 1 de febrer, aconsellat pels metges i per bons amics i familiars, vaig enviar una carta al Sant Pare Benet XVI, demanant-li que acceptés la meva renúncia al Bisbat de Lleida emparant-me en el que prescriu el cànon 401, 2 del Codi de Dret Canònic: “El Bisbe diocesà que per malaltia o per una altra causa greu esdevingui menys idoni per acomplir el seu ofici, és pregat vivament que presenti la renúncia”.
La meva decisió, madurada en la pregària, i enfortida pel consell d’especialistes mèdics i per persones d’Església que m’estimen, busca, sobretot, el bé la Diòcesi de Lleida. Que rebi l’atenció plena del seu Bisbe. No podem assumir uns compromisos evangelitzadors i missioners sense dedicar-hi tota la nostra capacitat espiritual i corporal. I quan s’està malalt no es pot aportar tota la força ni tota la decisió, que és necessària.
La meva situació està ben reflectida en la norma canònica abans indicada. Crec honestament que la malaltia del parquinson m’està fent cada dia “menys idoni per acomplir” el meu ofici episcopal de servei a la Diòcesi de Lleida. Demanant que el Sant Pare accepti la meva renúncia, no faig altra cosa que complir les normes canòniques. És un acte d’amor a l’Església, a la que sempre he estimat i servit.
X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida