Carta de Mons. Ciuraneta, bisbe de Lleida,

als mossens incardinats a la diòcesi de Lleida

Lleida, 9 de febrer de 2007

Benvolgut mossèn,

Per la present, vull comunicar-te que el dia 1 d’aquest mes vaig enviar al Sant Pare la petició de que acceptés la meva renúncia del càrrec de Bisbe de Lleida. I ho vaig fer perquè considero que es donen en mi les circumstàncies previstes en el cànon 401, 2, del Codi de Dret Canònic, que diu: “El Bisbe diocesà que per malaltia (…) esdevingui menys idoni per a complir el seu ofici és pregat vivament que presenti la renúncia”. El que motiva, doncs, aquesta petició al Sant Pare és la manca de salut, que poc a poc em va incapacitant per mantenir un ritme normal en l’acció pastoral. L’última malaltia, - una insuficiència respiratòria ,- i l’opinió dels metges que, des de fa uns anys, fan el seguiment de la meva malaltia, m’han mogut a donar aquest pas, després d’haver pregat molt i haver consultat a persones de les que sempre he rebut orientacions assenyades.

Presentada la meva renúncia per raó de manca de salut, correspon al Sant Pare d’acceptar-la o no, després de ponderar-ne les circumstàncies. Jo confio que, per la glòria de Déu i pel bé de les ànimes, el Sant Pare acceptarà la meva renúncia.

 Tot això pot suposar que la Diòcesi entri en un període d’una provisionalitat amb el perill de paralitzar el nostre treball. Et demano que no perdis el temps en quinieles i en rumors, que poden distreure’t del que és més important: fer-nos cada dia més dignes del do de la vocació al sacerdoci per a portar als homes i dones d’avui el missatge salvador de Crist.

Et convido a pregar, ja des d’ara, per aquell que Déu, en la seva infinita saviesa, té destinat a ser el meu successor com a Bisbe de Lleida. I et demano que preguis per mi. Que la nova etapa de la meva vida sigui un constant himne de lloança i d’agraïment a Aquell que es dignà fer-me partícip del seu sacerdoci ministerial.

També et demano que em perdonis si no t’he sabut entendre o no t’he ajudat com mereixies. El Concili Vaticà II ens fa als bisbes responsables de la santedat dels sacerdots i a més ens diu que hem de considerar els preveres com “germans i amics”. No sé si m’he esforçat prou per propiciar unes relacions obertes i profitoses amb tots. Mai hi ha hagut mala voluntat. Ben al contrari. Però sóc conscient de les meves limitacions, que són moltes.

Quan el Sant Pare accepti la meva renúncia, em retiraré al meu poble, La Palma d’Ebre. Sàpigues que allí sempre hi trobaràs afecte, comprensió i alguna cosa més. Sempre hi seràs ben acollit.

Ara, que teòricament tindré més temps, podré dedicar-me més a la pregària. Com la de Moisés, la meva pregària serà d’intercessió, per ajudar-te i col·laborar amb tu, des de la reraguarda, a la construcció del Regne de Déu. Estigues cert de que mai deixaré de pregar per tu i per les teves intencions.

Renovant la meva disponibilitat i l’expressió del meu afecte fraternal, et saludo i m’encomano a les teves pregàries.  

X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida