Sempre i en tot hem d’actuar com a servents del Senyor

Homilia en l'acomiadament

17 de març 2007 – Catedral de Lleida

Estem reunits, germans i germanes, en aquest temple catedralici per donar gràcies al Pare, per mitjà del seu Fill Jesucrist, impulsats pel Sant Esperit, tot reconeixent els dons, amb què ha beneït tot el poble de Deu, que peregrina a Lleida, en el temps del meu servei episcopal.

Aquesta celebració té també un aspecte humà, molt emotiu i ric en sentiments, almenys per a mi, perquè és l’acte eclesial del meu d’acomiadament.

Com ja sabeu, el Sant Pare Benet XVI, ha acollit benignament, amb la seva bondat de pare, la meva petició de ser rellevat d’exercir el meu ministeri entre vosaltres. I el dijous, dia 8, prengué possessió com Administrador Apostòlic de Lleida el Sr. Bisbe de Tortosa, Mons. Xavier Salinas.

Per voluntat de Déu, que també ens parla a través dels fets, he de seguir un camí diferent; si, fins ara, han predominat moltes activitats evangelitzadores i pastorals, ara hauré de seguir un camí més passiu, prioritzant la pregària d’intercessió en favor d’aquesta molt estimada Diòcesi. Per això m’he retirat al meu poble, la Palma d’Ebre. Malgrat no residir físicament entre vosaltres, espiritualment estarem ben units per la pregària. Serà una presència diferent, però, sens dubte, molt eficaç i profitosa.

Amb tot, conservaré sempre ben viu el record de tantíssimes actuacions pastorals i apostòliques, de les que també vosaltres heu estat uns col·laboradors actius i responsables. Us en dono les gràcies de tot cor, desitjant que el Pare Déu us pagui amb escreix el vostre generós lliurament a l’anunci de l’Evangeli, ja sigui en la catequesi, en la vida de família, en el tracte amb els joves, en l’acolliment dels necessitats de tota mena d’ajuts, en la vostra professió, en l’atenció als malalts i ancians. Però hem de confessar amb molta humilitat, vosaltres i jo, que tot el que hem dut a terme, tant en el camp material com en l’espiritual, ha estat obra del Pare Déu.

Per això, us invito a pregar, tot donant gràcies. Que la nostra pregària sigui humil, senzilla i confiada. No posant la nostra confiança en la nostra fidelitat a unes normes, sinó en l’amor gratuït del nostre Pare Déu. L’apòstol Jaume, en la seva carta, ens adverteix: “No us enganyeu, germans meus estimats. Tot el que rebem de bo, tot do perfecte ve de dalt, baixa del Pare de les llums” (Jm 1, 16-17). I Sant Pau escriu als corintis: “No ens refiem de nosaltres mateixos com si fóssim capaços de fer res pel nostre compte: tot el que podem fer ve de Déu” ( 2 Cor. 3, 4-5). I Jesús ens diu: “Qui resta en mi, i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res” (Jn 15, 5).

Jesús, en la paràbola que acabem d’escoltar, ens ha presentat un fariseu que, en la seva pregària, dóna gràcies a Déu perquè és un fidel complidor de totes les normes i que, per tant, té mèrits suficients perquè Déu hagi d’escoltar la seva pregària. Però aquell fariseu, que posava la seva seguretat i confiança en ell mateix no és justificat; no rep l’aprovació de Déu. És que només Déu salva. No salven els homes ni les dones. Només Déu, que salva, pot donar-nos seguretat i confiança. Aquesta paràbola podria anomenar-se la paràbola de la gratuïtat perquè ens adverteix que la nostra pregària ha de ser fonamentalment un deixar que el Pare Déu ens estimi. Per al seu amor no hi ha obstacles insuperables, fora d’una voluntat entossudida a no deixar-se estimar.

Davant la gratuïtat de l’amor, l’actitud de senzillesa és la gran prova de confiança que fem en el nostre Pare Déu.

El Déu de l’amor, que ens revela Jesús i ens transmet l’Evangeli, només és perceptible des de la senzillesa. Jesús va dir: “Us dono gràcies, Pare, perquè heu amagat aquestes coses als savis i als entesos, i les heu revelades als senzills” (Mt 11,25)

¿Qui són, germans i germanes, els savis i entesos? Són els qui pensen només amb el cap, i cerquen motius per estimar i ser estimats. No pensen amb el cor. Diu Sant Pau que “el coneixement infla, mentre que l’amor de caritat edifica” (1 Cor 8, 1). Si fem servir només el cap, ens endurim de tal manera que podem arribar a fer mal als altres. Les guerres les fan sempre els savis i els entesos. Els senzills són incapaços de fer mal als altres, perquè no sols pensen, sinó que també estimen.

La cosa, amagada als uns i entesa pels altres és l’Evangeli de Jesús, que conté el missatge de que Déu és el nostre Pare, que ens estima i vol que estimem tots els homes i totes les dones. I parlar d’estimació és parlar de misteri, perquè mai no sabrem ben bé per què som estimats. Quan volem calcular les raons de l’amor, sempre se’ns escapa alguna cosa. Aquell qui es creu capaç de racionalitzar l’amor i d’analitzar-ne satisfactòriament tota la trama, no sap prou bé què és l’amor. Tot amor de debò té un factor de gratuïtat, tant en el qui el dóna com en qui el rep.

Diuen que l’agraïment és la memòria del cor. Allò que arrela en el cor, es recorda sempre. Allò que posem dintre del cap, ho oblidem fàcilment. Només perdura allò que ens ha arribat al cor, desvetllant en nosaltres sentiments i emocions. Només en la mesura que l’amor del Pare Déu ha entrat en el nostre cor i hem convertit aquest sentir-nos estimats, en una vivència, serem valents per trencar amb les actituds d’egoisme, de menyspreu, de l’autosuficiència estèril i repel·lent.

Amics i amigues, he de confessar que estic en deute amb tots vosaltres; un deute d’estimació, perquè entre vosaltres m’he sentit molt estimat, sobretot en els moments difícils. Jo també, des de les meves limitacions, m’he esforçat per estimar-vos, traduint aquesta voluntat d’estimació en disponibilitat, en donació i en actitud de servei, sobretot, per acudir allà on la meva presència podia ser un estímul, una ajuda, o bé un consol, o per a rebre a casa meva tota persona que cercava compartir penes i il·lusions.

Aquests dies, quan llegeixo les opinions tan laudatòries de la meva actuació, provinents de particulars i d’organismes i institucions, recordo les paraules de Jesús: ”Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: Som tan sols uns servents: hem fet només el que havíem de fer” (Lc 17, 10). Per tant no hi ha cap raó per deixar-se portar per la vanitat. Sempre i en tot hem d’actuar com a servents del Senyor. Tot el que som i fem és un do de Déu. “A Ell, per tant, la glòria i el poder per sempre. Amen”. (Ap 1,6).

Al llarg d’aquests dies, us he expressat el meu agraïment amb un conjunt de cartes, sobretot en la carta dirigida a tots els diocesans i que fou llegida en les misses del diumenge, dia 11 de febrer. En aquests moments, i per no allargar-me més, us remeto al que ja he dit. Com a resum de tot, us dic amb paraules de l’Himne de Perseverança: “Amunt, germans i germanes, fem nostra via. Jesús, Rei nostre, ens va al davant... Pugem cantant, pel dret camí pugem i al nostre Rei seguim. Perseverem...” Sí, perseverem, com els nostres màrtirs van perseverar en la confessió de la fe catòlica, des de Sant Anastasi fins al Beat Francesc Castelló i els 169 màrtirs de Lleida.

Fins sempre, germans i germanes. I si no ens retrobem aquí a la terra, preguem els uns pels altres, perquè Déu, amb la seva bondat i misericòrdia, faci que ens retrobem al cel. Que així sigui.