"Els màrtirs són per a nosaltres un exemple de fidelitat i de coherència"

Homilia en la cloenda del procés diocesà dels màrtirs

Ha començat la lectura de l’Evangeli amb una pregunta sobre quin és el primer manament dels 613 preceptes inclosos en la Llei de Moisés. Dels 613 preceptes, 365 eren negatius; eren tants com dies té l’any. I els 248 restants eren positius: 248 prescripcions, tantes com, segons creien llavors, ossos té el cos, símbol de l’estructura de la persona.

En la resposta, Jesús utilitza dos texts de l’Antic Testament; els dos centrats en el tema de l’estimar. El primer és una cita del llibre del Deuteronomi, anomenat “Shemà”, “Escolta”. Aquest text era recitat per cada israelita al matí, a la tarda i a la nit. És un himne a l’amor total, personal i exclusiu per a Déu. I és el cant de la fe pura, de l’abandonament confiat de tot l’ésser al Senyor.

Avui, en aquesta Celebració de l’Eucaristia volem donar gràcies al bon Pare Déu, que ha volgut que, quan els temps li han semblat els més oportuns, es manifestés i es conegués amb més amplitud l’exemple de fidelitat total de 139 sacerdots i 30 laics, que van ser testimonis de la fe en Déu fins a la fi, és a dir que presumptament van ser perseguits i assassinats per mantenir el seu amor a Déu, i el seu servei als germans. Ells són per a nosaltres un exemple de fidelitat i de coherència.

En l’Església antiga el testimoni dels màrtirs era tingut en gran estima. El martiri era el cas més clar de fidelitat al Crist. Sovint, el coratge i la fermesa amb què els fidels sofrien el martiri era motiu d’admiració dels mateixos perseguidors. Molts d’aquests se sentien atrets pel cristianisme i es convertien a la veritat de l’Evangeli a causa del testimoni dels màrtirs.

El martiri és la forma suprema, per bé que no l’única, de testimoniar la veritat. Al costat del màrtirs l’Església antiga considerava els confessors. Persones que vivien la seva fidelitat a Déu en l’abnegada tasca de fer les coses senzilles de cada dia com expressió de l’amor a Déu i als germans. Aquesta sol ser la forma de testimoniatge de la majoria dels creients, molt probablement la nostra.

Ja des del segle II, el terme màrtir significa “testimoni” per a designar les persones que han donat testimoni de Crist i de la seva doctrina amb el sacrifici de les seves vides, que manifesten la vitalitat de les Esglésies locals, molt més nombroses avui que en els primers segles.

Per tant, els màrtirs ens ensenyen que l’Església és de testimonis coherents. No sols d’aquells cristians que van vessar la seva sang per CRIST, sinó també, en un sentit molt més genèric, d’aquells que, en la seva vida ordinària, van donar testimoni de la  fe seguint la vida del Senyor ressuscitat.

Crist és el prototipus dels màrtirs, Ell donà la seva vida en rescat per molts. Així és com Crist es donà, va existir, i es féu home en les entranyes de la Verge Maria.

El Papa Joan Pau II va demanar a les Diòcesis “actualitzar els seus martirologis”. Amb això ens va dir que no sols ens hem de donar essent fidels fins al vessament de la sang, sinó en la vida concreta de cada dia.

Que la Verge Maria, mare dels màrtirs, ens concedeixi viure amb autenticitat el seguiment del Crist, encara que això comporti no ser acceptats per una cultura hedonista i materialista. Els sants màrtirs, que ja són a la casa del Pare, ens siguin uns valuosos intercessors, perquè un dia ens retrobem amb alegria al cel.

                           X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida