"Que per mitjà nostre aparegui una Església amable, compassiva i evangèlica"

Homilia en l’Ordenació sacerdotal de Josep Maria i Joaquim

Hi ha molts aspectes de la nostra societat que no ens agraden; són desafiaments vitals a la nostra vida i missió. Cal donar-los-hi resposta amb la mateixa vida.

Amb tot, el prevere, malgrat els problemes del nou entorn cultural, sap que porta un tresor (cfr 2 Cor 4, 7), amb gerros de terrissa. Malgrat aquesta consoladora constatació, el canvi cultural té unes proporcions tan immenses, que influeix en nosaltres mateixos, provocant inquietud, frustració i sensació de fracàs. ¿Com actuar en aquesta situació?

Sant Pau, que visqué experiències d’alegria i de pena per l’anunci de l’evangeli, ens ofereix del Senyor Jesús la resposta fonamental de la seva fidelitat personal, i de la magnitud dels perills: “En tens prou amb la meva gracia, la meva força es realitza en la debilitat". I continua Sant Pau: “Per això molt a gust prescindeixo de les meves debilitats, dels insults i privacions, persecucions i demés dificultats sofertes per Crist, perquè quan sóc dèbil, llavors sóc fort” ( 2ª Cor 12, 9-10; 2 or, 7; 6, 4-1º; 1 Cor 4, 9-13).                          

Un altre expert en evangelització i també en persecucions per Jesucrist, Sant Ignasi d’Antioquia, va escriure aquesta admirable paràbola. “Quan el cristianisme és odiat pel món, l’heroisme que ha de realitzar, és mostrar la grandesa de l’ànima”. (Carta Romans, II, 3).

Existeix, estimats Josep M. i Joaquim, una força invencible en l’amor de Déu, en la paciència per l’Evangeli, en la fidelitat a la missió rebuda, que és garantia de victòria. Nosaltres vencem adorant Déu, buscant el suport en ell, perquè la victòria que venç el món és la fe en Déu Pare que va ressuscitar Jesús d’entre els morts ( cf Is 7,9; 28, 16,1 Jn 5,4).

Aquesta situació, caracteritzada particularment per la creu i l’esperança, ens ha d’impulsar a aprofundir en el significat del ministeri. Només vivint ben a prop d’aquest centre vital podrem rebre la llum i la força necessàries per al camí. Aprofundir en la relació vivent entre Jesús que envia, la missió rebuda i nosaltres enviats és insubstituïble.

Hi ha una corrent de confiança que circula en els dos sentits, des del Senyor que ens ha elegit i de nosaltres a ell que l’hem seguit. No és suficient complir “professionalment” la tasca pastoral; s'ha de viure com una relació personal amb Jesús el Bon Pastor.

Primerament, hem de reconèixer i hem de voler manifestar obertament i agrair de cor al Senyor el que, sense mèrit nostre, puguem exclamar com Sant Pau: “Em va donar forces, es va  fiar de mi, em va confiar el ministeri” ( 1 Tim 1, 12), de la reconciliació, de la misericòrdia i de l’esperança. Ens ha elegit, malgrat les nostres deficiències i pecats.

Nosaltres hem posat també en el Senyor la nostra confiança. El mateix Pau ens comunica: “Jesucrist ha vençut la mort i ha tret a la llum la vida immortal per mitjà de l’Evangeli, del qual “he estat constituït missatger, apòstol i profeta; i aquesta és la causa dels mals que sofreixo, però no me'n dono vergonya perquè sé de qui m’he fiat. I estic convençut que té poder per a conservar fins l'últim dels d’encàrrecs que hem va confiar” (2 Tim 1, 10-12). L’esperança en Déu no defrauda, ja que ell és fidel. Encara que tinguem que suportar sofriment per l’Evangeli, encara que la missió rebuda demani sofriment, silencis i menyspreus, estem convençuts que no fracassarà la nostra confiança en el Senyor.

La missió, a la qual Déu t’accepta és d’ordre salvífic; i en un ordre singular: anunciar el Regne de Déu, que és misericòrdia, i perdó. Amor que ve de Déu, esperança en la vida eterna que comença aquí, per la fe i per la conversió, segellats pel sagrament del baptisme. El nostre treball serà inútil si no estem vitalment units a Crist pel seu Esperit: “Jo sóc el cep i vosaltres les sarments; el qui permaneix en mi, i jo en ell, aquest dóna fruit abundant; perquè sense mi no podeu fer res”.( Jn 15,5). La missió especifica que el Senyor ens ha confiat, comporta viure particularment pendents de la seva gràcia.

Davant de reaccions comprensibles d’intransigència, enduriment de l’ambient i la resposta tèbia de molts, necessitem escoltar tots una exhortació molt oportuna de l’apòstol Sant Pau, que té molt a veure amb la mateixa vocació cristiana. Es una recomanació que no invita a una feblesa resignada, sinó a la paciència en l’amor: “Revestiu-vos, com elegits de Déu, sants i estimats, d’entranyes de misericòrdia, de bondat, humilitat, mansuetud, paciència, soportant-vos els uns als altres, i perdonant-vos mútuament. Com el senyor us ha perdonat, perdoneu-vos també vosaltres” ( Col 3, 12-19). L’amor de Déu suscita sentiments d’amabilitat; l’Evangeli de la pau es transmet pacíficament; la misericòrdia de Déu es testimonia exercint la misericòrdia. Que per mitjà nostre aparegui una Església amable, compassiva i evangèlica.

Malgrat totes les aparences, homes i dones esperen qui, amb obres, manifestin que Déu és bo. Amb el Papa Benet XVI diguem amb la vida i els llavis: “Déu és caritat” En la fosca, per la força del Senyor, podem caminar pel món mostrant una raó per a viure, que es pot convertir en un llum per als  altres. ( cf Fil 2, 12-16).

L’oració és l’àmbit insubstituïble on la relació amb Déu desvetlla de l’endormiscament i s’encén com una flama (Cf 1 Tim 4, 14; Tim 1, 6). Hem d’unificar la nostra vida, les tasques tan diverses que hem de realitzar. És fonamental per nosaltres evitar la dispersió. Es bo de recordar que l’Eucaristia és la meta, i el centre de l’Església, de cada cristià i de cada prevere. L’Eucaristia, celebrada diàriament per tots els preveres, ens uneix sacramentalment amb Crist Summe Sacerdot i Bon Pastor; ens dóna forces per lliurar la pròpia vida per l’Evangeli i per la humanitat, nodreix la caritat pastoral perquè puguem pasturar el Ramat que se’ns ha confiat amb amor, dedicació i perseverança.

El Senyor va prometre al seu poble: “Us donaré pastors” (Jr 3, 15). Demanem a l’amo del sembrat que enviï treballadors al seu camp. Conscients de la nostra necessitat i del significat fonamental del sacerdoci ministerial, treballem tots, cadascun des del seu lloc, amb esperança per les vocacions. La vitalitat de les comunitats cristianes -des de les famílies a les parròquies- depèn, en gran part, i es manifesta en la seva capacitat de generar vocacions al ministeri sacerdotal i a la vida consagrada. Que la gràcia de Dèu toqui eficaçment el cor generós dels joves.

                           + Francesc Xavier, Bisbe de Lleida