"El diaca és un signe-persona, a través del qual el Fill de Déu encarnat, es manifesta"

Homilia en l’Ordenació diaconal de Josevi

La celebració de la Pentecosta ens introdueix en el misteri de la presència i de l'acció de l'Esperit en l'Església. El mateix Crist, en l'últim Sopar, havia anunciat als Apòstols aquesta presència activa de l'Esperit: "Jo pregaré al Pare que us donarà un altre defensor, l'Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre "(Jn 14, 16-17).

Les paraules d'Isaïes: "L'Esperit del Senyor reposa damunt meu... M'ha ungit per portar la bona nova als desvalguts" (Lc 4, 18-19), que Jesús s'aplica a si mateix i que són el paradigma de la nostra pròpia unció baptismal per l'Esperit.

L'Esperit, que va ungir Crist, disposant-lo per la seva missió messiànica de "passar pel món fent el bé i guarint els oprimits del diable" (Ac 10, 34 ss) l'hem rebut també nosaltres amb el Baptisme i la Confirmació, perquè com Jesús passem per la vida fent el bé i guarint tota malaltia. És la forma d'actuar del qui es guiat per l'Esperit i que produeix aquests fruits. Sant Pau ens recorda els fruits de l'Esperit: "amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini de si mateix" (Gal 5,22-23). És la vida "nova" en Crist, un Crisrt, ( cf Rom 6, 1 ss) sempre comprensiu, servicial, amb els febles, amb els marginats de la societat, els leprosos, els pecadors. Els deixebles impulsats per l'Esperit, assumiren aquesta "vida nova" ( Rom 6, 19).

En el Llibre dels Fets dels Apòstols (cf Ac 6,1- 7) llegim: "No està bé que nosaltres deixem la paraula de Déu per a dedicar-nos a distribuir almoines a les taules". Aquesta expressió es refereix a la cura especial que l'Església primitiva, exercia pels socialment més pobres (els orfes, les viudes i els immigrants). Tots aquests formaven el grup de gent a favor de la qual intercedien els profetes. I el Déu d'Israel era anomenat també "pare d'orfes i defensor de les viudes" (Sal 68,6).

El diaconat apareix, doncs, en l'Església com institució al servei dels pobres. La identitat teològica del diaca, i en conseqüència el seu treball pastoral i la seva espiritualitat específica consisteix en ésser "icona vivent de Crist servent en l'Església" (Comisión Teológica Universal. "El Diaconado: evolución y perspectiva". Madridi 2003, p 142; cf pp 80, 86, 113). El camí de la seva santificació consistirà en "fer-se servidor generós i fidel de Déu i dels homes, especialment dels més pobres i dels qui sofreixen" (Ratio fundamentalis institutionis diaconorum permanentium, Ciudad del Vaticano 1998; cf n.n. 5 i 7).

El diaconat és sagrament; se situa, per tant, en l'àmbit dels signes. El diaca és un signe-persona, a través del qual el Fill de Déu encarnat, que va venir per a servir i per a lliurar la seva vida per la redempció de la humanitat (cf Mc 10,45; Fil 12, 5 ss) es manifesta, ens invita a la sublim vocació el servei de Déu i dels homes i passà fent el bé i guarint tots els oprimits (cf Ac 10, 38). No es pot simplificar, per tant, el significat del sagrament del diaconat a la qüestió del que pot fer o no pot fer. Cada ministeri, servei, vocació i carisma té el seu origen en Déu i el camp específic de la seva actuació. La vida i missió de l'Església no són realitats contrincants, sinó complementàries en el si de l'Església. Un diaca permanent no és un "prevere rebaixat", ni pot suplir el ministeri dels preveres. El diaca tampoc és un "laic promocionat" per acaparar el treball apostòlic dels laics.

La nostra Església necessita laics i laiques, fidels deixebles del Senyor i en autèntica comunió eclesial, que participin segons els seus dons en la vida de l'Església i en la seva missió en el món (família, salut, treball, ensenyament, cultura...).

L'ordenació d'un diaca permanent ens invita a "créixer en la vida de comunió i que aquesta comunió sigui missionera". En l'Església, que és una comunió fonamentada en la unitat del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant no es comprensible que un ministeri s'instauri o s'exerceixi amb prejudici dels altre ministeris.

El diaca és, per tant, un servidor dels pobres. A la llista dels orfes, viudes i estrangers, avui s'hi afegeixen noves pobreses: ignorància religiosa, oblit de Déu, mediocritat, marginació, vellesa abandonada, emigrants. Dedicació generosa als pobres, moral i materialment aquest és el servei al que et dedica l'Església, seguint l'exemple dels apòstols. Compleix-lo amb fidelitat, com a testimoni de Crist, que es feu pobre, servidor de tothom.

L'Església et crida, a més, al servei de la paraula i de l'altar. La teva caritat amb els pobres ha d'estar il·luminada per la paraula de Déu i sostinguda per l'Eucaristia: així serà gest eloqüent i expressió de l'amor de Crist. Fins ara has servit la Paraula de Déu de moltes i variades maneres: catequesi, ensenyament escolar, formació de joves... Ara la serviràs d'una manera qualificada des del servei a l'Evangeli. Per això et lliuraré el llibre dels Evangelis. "Rep l'Evangeli de Crist, del qual has estat fet missatger; i creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis" ("Ritual dels Ordes Sagrats i dels Ministeris", n 24). Aquest és el millor argument perquè el món cregui: el testimoni de la vida cristiana. Ho deia Sant Joan Crisòstom: "Fins i tot no seria necessari exposar la doctrina si la nostra vida fos esclatant, ni seria necessari recórrer a paraules si les nostres obres donessin un tal testimoni. Ja no hauria cap pagà si ens comportéssim com a vertaders cristians" (Sant Joan Crisòstom, In Epist. I ad Tim. Homilia X, 3). Proclama la Paraula però sobretot viu-la.

Cerca el teu suport en l'Altar i en la Pregària. L'Altar ha de ser per a tu referència essencial. L'Altar és Crist. Serviràs Crist servint l'Altar i els Misteris que s'hi celebren. El servei al Cos i a la Sang de Crist, al costat dels Preveres i del Bisbe, et farà servir de cor els homes fins a vessar la teva vida. De l'Eucaristia brolla la vida i amb ella tots els ministeris i serveis. Per això Jesús identifica en l'evangeli el seu gest de donar la vida -la seva acció pasqual- amb la seva voluntat i vocació de servir: "El Fill de l'home no ha vingut perquè el serveixin, però per a donar la seva vida com a rescat per molts". Així tu: si vols ser gran als ulls de Déu, fes-te el servidor de tots.

Prega amb insistència. La pregària forma part del teu ministeri. Es l'actitud del qui serveix el seu poble en la presència del Senyor. L'actitud d'Esteve, el diaca protomàrtir, que, en el moment de la seva mort, pregava pels seus perseguidors seguint l'exemple del seu Mestre. Prega. Només així mantindràs l'ànima neta, disposada al sacrifici pels germans. Recita la Litúrgia de les Hores íntegra i cada dia. Viu la litúrgia de les hores. Viu-la, no et conformis a recitar-la. La litúrgia va més enllà del moviment dels llavis. Involucra el cor, tota la vida. Ella t'ajudarà a mantenir-te en presència de l'Altíssim i enfortirà la teva decisió de ser cast, lliurant-te al servei de Déu i dels homes. Així seràs signe de caritat pastoral i font de fecunditat per al món.

Com a diaca de Jesucrist, mira l'exemple de la serventa del Senyor, la Verge Maria. En Ella trobaràs un model perfecte de servei. En l'obediència religiosa a la fe; amb la humilitat amb què segueix els plans de Déu; en la caritat fecunda de la seva ànima verge, Maria ha d'estar en el centre de la teva devoció religiosa. A ella et confio; invoca-la. Ningú com ella vetllarà per a mantenir irreprotxable el teu ministeri fins el dia en que, com Sant Esteve, vegis els cels oberts i contemplis cara a cara el qui has servit en la fe.

                           + Francesc Xavier, Bisbe de Lleida

Lleida, 4 de juny de 2006

Solemnitat de Pentecosta