“El sacerdot viu entre el homes, però per servir en allò que es refereix a Déu"

Homilia en l’Ordenació sacerdotal de Paco i Robert

“Pau a vosaltres. (Lc 24,36). Ens saluda el Crist amb el goig pasqual del seu Esperit i se’ns manifesta enfortint la nostra esperança, perquè aquesta tarda estem reunits en el seu nom.

“Pau a vosaltres”, Paco i Robert, que el Pare vol enviar al món amb la missió de Crist: “Com el Pare m’ha enviat, així us envio jo” (Jn. 20,21).

Avui, per pura bondat, sense cap mèrit vostre, Déu Pare us confia la missió “de reunir la família dels fills de Déu i de conduir-la per Crist en l’Esperit fins al Pare” (LG 4).

Dintre d’uns moments, en el silenci sagrat de la imposició de les mans, l’Esperit Sant vindrà a vosaltres i segellarà el vostre cor amb la promesa de ser solament d’Ell i per a Déu i els necessitats. Per l’acció de la gràcia us convertireu en pastors del poble de Déu, “servidors i administradors dels misteris de Deu” (1 Cor 4,1). Per això som ordenats, així ens necessita el nostre poble: servidors i administradors de la gràcia de Déu. Heu estat presos d’entre el Poble de Déu, aquest mateix poble, que ara, joiós, us acompanya en l’oració. Heu nascut a la vida del fills de Déu en l’Església i torneu a ella per servir les persones en tot el que es refereix a Déu.

¿Quines exigències comporta haver estat elegits gratuïtament per lliurar-vos com el Crist?

Pel vostre propi ministeri, haureu de “viure entre els homes”, (PO 3), com el bon pastor conviu amb les seves ovelles, compartint la seva existència, els seus problemes i il·lusions, com ho va fer el Fill de Déu en fer-se home. Així comprenem millor la seva assimilació al pastor: “El bon pastor dóna la seva vida per les ovelles”, “Jo sóc el Bon Pastor; com el Pare em coneix, jo reconec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi”.

El fet de viure entre els homes comporta una altra exigència fonamental per al sacerdot, per al pastor, -exigència assenyalada pel Concili Vaticà II-, això és, no configurar-se segons la imatge d’aquest món. “El sacerdot viu entre el homes, però per servir en allò que es refereix a Déu".

 Si deixa de complir aspectes del seu sagrat ministeri, la seva mateixa vida no encaixarà en el poble cristià. Fins i tot la mateixa Església resta perjudicada en el més íntim del seu ésser, en veure’s privada d’aquella força de l’Esperit amb què Crist va voler enriquir-la mitjançant els sagraments.

 Aquest Esperit és per a tothom -homes y dones- y només els arribarà si som fidels al nostre ministeri. “Rebeu l’Esperit Sant...”. Si no complim la segona obligació, la nostra vida no tindria cap sentit.

 Visquem, per tant, com a sacerdots, que no són uns laics qualificats, ni uns laics més compromesos. Són ministres ordenats, i la seva ordenació els capacita per realitzar tasques radicalment diferents de les dels altres batejats. El poder de perdonar els pecats, de celebrar l’Eucaristia, d’administrar els sagraments, d’explicar autoritzadament la Paraula de Déu, ens configura com a ministres del Crist perquè l’Església aconsegueixi la seva missió en el món. 

Robert i Paco, viviu sempre com a sacerdots, amb tot el que comporta, i es revitalitzarà la santedat dels laics. Contem amb ells, reconeguem que són una riquesa insubstituïble per l’Església. No es tracta de convertir els laics en clergues, sinó de la seva santificació i de la seva entrega per construir la civilització de l’amor.

I els laics han d’apreciar els sacerdots en la seva condició de ministres del Crist. Hem d’evitar també la seva laïcització. Busqueu en ells a Crist, el Bon Pastor, que us guien i acompanyin, essent al mateix temps testimonis i dispensadors d’una vida diferent de la terrena.

Paco i Robert, el ministeri que aneu a rebre és vital per a l’Església. Viviu-lo intensament. Sant Pau ens adverteix: “Tingueu atenció a vosaltres mateixos i al ramat que us serà confiat com a pastors de l’Església de Déu” i que Ell va adquirir amb la sang del seu Fill. ( Cf. 1Pe 5,2)

Si la vida dels sacerdots no comporta el servei generós als germans, no es viu l’Eucaristia segons les seves exigències, ha perdut tot allò que justifica el seu propi ésser i missió.

Fugiu de tota banalització del ministeri. Demaneu al Senyor que, cada vegada que us apropeu a l’altar, pugueu dir amb Crist: “Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió” (Lc 22,15). En el seu Primer Memorial al Concili de Trento, Sant Joan d’Àvila exposa el que, segons ell, hauria de ser la base de la reforma que anava a impulsar aquell Concili. Deia el Sant que la reforma no seria fruit d’unes bones lleis o d’unes greus penes, sinó d’una revitalització del carisma que rebem de Déu per la imposició de les mans (2 Tim 1,6). Sempre s’ha de tornar als moments inicials, els de més exigència i fervor, els de més il·lusió i entusiasme, perquè la rutina no mati l’acció de la gràcia de Déu.

                           + Francesc Xavier, Bisbe de Lleida