|
Homilia en la Missa Crismal 2006 1.- Festa de tot el poble de Déu La Missa Crismal és una festa de tot el poble de Déu que, unit al ministeri sacerdotal del Bisbe i del Presbiteri diocesà, commemora la unció messiànica del Crist, unció que marca també la vida de tot cristià des del dia del seu Baptisme. La litúrgia d’aquesta Missa ens recorda, en primer lloc, que Jesucrist va voler conferir “l’honor del sacerdoci reial a tot el poble sant” (Prefaci)."No hi ha doncs cap membre que no tingui part en la missió de tot el cos." (PO 2) Però perquè el Poble de Déu pogués exercir el seu sacerdoci comú, i caminés amb decisió cap a la santedat, "ha instituït alguns d'ells ministres perquè posseïssin la sagrada potestat de l'Orde per a oferir el sacrifici i perdonar els pecats" (PO2). Aquesta és potser la millor ocasió per agrair-vos, en nom del Senyor, la vostra col·laboració, sempre generosa, en la missió que el Senyor ens ha confiat per la salvació del món. Precisament, en aquesta celebració sacerdotal, cinc germans en la fe, -Joan Carles, Josep Maria, Jaume i Joaquim, que es preparen per a rebre el sacerdoci ministerial i Josevi que es prepara per al diaconat permanent-, han estat impulsats a manifestar públicament la seva voluntat de lliurar-se al servei de Déu i de les persones, exercint els diversos ministeris. Alguns esdeveniments de les seves vides els han ajudat a descobrir la crida de Déu. Avui són admesos perquè, quan arribi el moment oportú, per mitjà de l’ordenació, serveixin l’Església des de la consagració a Déu. Agraïm a Déu la lliure decisió d'aquests germans en la fe. El sacerdoci ministerial és un do i no un obsequi. No és un dret que puguem reivindicar; és una gràcia que hem d'agrair. 2.- Celebració significativa La missa Crismal és la més significativa, des del punt de vista de la comunió eclesial, ja que visibilitza amb “la participació plena i activa de tot el poble sant de Déu, en una única pregària, entorn d’un únic altar presidit pel Bisbe, rodejat del seu Presbiteri i ministres” ( SC 41; cf LG 26). Déu em concedeix la gràcia de celebrar la Missa Crismal amb vosaltres, vivint la comunió del Presbiteri diocesà com a signe de la unitat del sacerdoci ministerial que compartim. Aquesta celebració desvetlla en mi sentiments d’agraïment i de confiança. Trobo joiosament estimulant l’exercici del ministeri episcopal en aquesta estimada diòcesi de Lleida, malgrat els reptes que tenim. He trobat també un clima de generosa participació i una vertadera fraternitat, com l’expressada en el salm 133: “Que n’és de bo i d’agradable, viure junts els germans!”. Aquesta fraternitat no sols beneficia els preveres sinó a tot el poble de Déu, al que hem de reunir com una sola família (cf. LG 28), oferint-li el testimoniatge explícit de la fraternitat que ha d’existir entre tots els seguidors de Jesucrist. Però la nostra fraternitat sacerdotal té connotacions més profundes. Es tracta, en efecte, de la comunió sagramental que, en fonamentar-se en el sagrament de l’Orde, significa i expressa una vertadera participació en el mateix sacerdoci ministerial i, per tant, en una única missió apostòlica. 3.- Agraïment pel sacerdoci ministerial Per això, avui i sempre, hem de considerar i agrair “el do i el misteri” que ha obrat en cadascun de nosaltres el sagrament de l’Orde. Ho suggereixen les paraules del profeta Isaïes, que Jesús s’aplica a si mateix: “L’Esperit del Senyor reposa damunt meu, perquè Ell m’ha ungit i m’ha enviat” ( 1 Lec. i Evg.) Hi descobrim també una al·lusió al do que cadascun de nosaltres ha rebut per la participació en la unció messiànica de Crist. En efecte, Crist, el Salvador, ha volgut compartir el seu Summe Sacerdoci, de manera que exercim el ministeri de la Paraula, de la santificació i del guiatge del poble de Déu com a vertaders representants seus, -“in persona Christi”-, en la comunitat dels fidels. Aquesta gràcia, que ens fou donada per la imposició de les mans (cf 1 Tm 4, 14; 2 Tm 1,6), fou significada també en el ritus de la unció amb el sant Crisma. D’aquesta manera cadascun de nosaltres vam ser consagrats amb el poder de l’Esperit per continuar a la terra la missió profètica, sacerdotal i pastoral de Crist. En la Missa Crismal celebrem, per tant, la nostra unció “amb oli de joia” (Prefaci), i beneïm els olis que s’usaran en els sagraments del Baptisme i de la Unció dels malalts i consagrem el Crisma per als sagraments del Baptisme, de la Confirmació i de l’Ordenació. 4.- Eucaristia i sacerdoci ministerial Aquestes benediccions del Crisma i dels Sants Olis precediran la pregària eucarística perquè l’Eucaristia és el gran signe, on convergeixen tots els sagraments i, a la vegada, la font d’on brolla la força santificadora de l’Esperit Sant, que s’expandeix per tota l’Església impregnant-la, a través dels Sants Olis, del místic perfum de Crist (cf Jn 12, 3; 2 Cor 2, 15). La celebració diària de l’Eucaristia -signe de l’amor esponsal de Crist per l’Església-, ha de marcar per a cada prevere l’activitat i el dinamisme de la seva vida. És la motivació més gran per la seva donació. És l’ocasió sagramental per a renovar la finalitat per la qual vam ser ordenats i la tasca fonamental que se’ns va assignar d’estimar l’Església, essent signes vius de Crist, el seu Espòs. ¿Com no experimentar admiració i agraïment per haver estat gratuïtament escollits, i per la confiança amorosa que Crist ens ha demostrat en fer-nos partícips de la seva consagració i missió? “Com pagaré al Senyor tot el bé que m'ha fet?” ( Sal 116,12). L’única manera de correspondre a un do tan gran és tractar de portar una vida santa. Ho demana també la naturalesa de la gràcia que hem rebut. La resposta ha de ser la nostra mateixa vida, gastada. Tot ministeri en l’Església inclou una vocació a la santedat. El do que hem rebut afecta abans el nostre “ésser” que el nostre “actuar”. Per això la vocació al ministeri sacerdotal “és essencialment una crida a la santedat, en la forma que brolla del sagrament de l’Orde” (PDV 33). Crist, en elegir-nos, ens ha cridat a la intimitat amb Ell i, a través d’Ell, amb el Pare (cf Mc 3,14; Jn 14, 8-9). En això consisteix la santedat: la imitació de Crist pobre, cast i humil, un amor sense reserves i un cor indivís als fidels confiats. Cal que descobrim cada dia, en l’Eucaristia, el valor de la nostra donació, per mantenir la il·lusió de llançar-nos endavant a viure-la amb confiança. Com Crist fem ofrena de la nostra vida al Pare del cel, i com Crist, que s’agenollà per rentar els peus dels seus deixebles, és el poble de Déu que servim. Tot ho hem de mirar des d’aquesta perspectiva. Cal cercar cada dia la nostra unitat, harmonitzant la vida interior d’oblació i de pregària, d’humilitat, d’esperit de pobresa, amb l’exercici del nostre ministeri, essent pastors segons la caritat que brolla de l’Eucaristia. 5.- Renovació dels compromisos Aquests dies anem realitzant com una celebració de l’ofrena total de la nostra vida cristiana. En la Vetlla pasqual tots els cristians repetirem el sí de la nostra consagració baptismal. Avui els preveres direm sí al nostre sacerdoci; un sí a tot el que suposa; un sí que és també condició i signe de que Déu acomplirà en nosaltres la seva obra. I tots els presents renovem el nostre compromís baptismal, sentint-nos tots responsables de fer créixer l’Església en el món, cadascun segons el seu do. Posem sobre l’altar la nostra vida i oferim-la, en aquesta Eucaristia, juntament amb l’ofrena del Crist, perquè amb Ell esdevinguem testimonis d’esperança per a tothom. + Francesc Xavier, Bisbe de Lleida |