El treball és per a la persona i no la persona per al treball

Homilia en la Festa del Treball

S’escau en aquest VI Diumenge de Pasqua la festa del treball. O potser millor, la festa d’homenatge molt merescut als explotats treballador i treballadora, personificats des de Pius XII en la figura de Sant Josep. Com a cristians i cristianes, compromesos en la construcció del Regne, hem de proclamar la dignitat de la persona treballadora, com a fill i filla de Déu, mereixedora, per tant, d’un tracte digne d’un ésser humà. El treball que dona sentit a una vida és digne i dignificador. Però no sempre ha estat així ni s’esdevé així malauradament.

Sant Pau escriu als cristians de Tessalònica: “Sentim dir que alguns de vosaltres viuen desvagats i, a més de no treballar, es posen on no els demanen A tots aquests els ordenem i els recomanem en nom de Jesucrist el Senyor, que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen”. I recorda el seu exemple, assegurant que no havia menjat ociós el seu pa, ni havia sigut una càrrega per ningú. Aquesta visió del treball era una novetat per als habitants de Corint i de Tessalònica. La seva cultura menyspreava el treball manual, considerant-lo degradant per la persona i per tant, propi d’esclaus i d’incultes. 

Sant Pau reflecteix la cultura de la Bíblia. La seva primera pàgina presenta Déu com model de treballador. Déu treballa sis dies i reposa el setè, establint la llei i el temps de treball i de repòs. I tot això abans que existís el pecat. Ell treball, per tant, formava part de la naturalesa de la persona; no era el fruit d’un càstig. El treball manual era tan digne com el  intel·lectual i el espiritual. Jesús dedica molts anys al primer i dos anys al segon.

Avui en dia tothom accepta la necessitat i la dignitat de tot treball. Però el judici és diferent si es fa del treball en si i de la seva incidència en la persona. Per a Marx, per exemple, el treball és essencialment alienant. I no hem de rebutjar per principi tot el que s’ha dit sobre el treball, sols perquè el qui ho ha dit no és dels nostres. Com Sant Pau, era “deutor dels grecs”, també l’Església avui és deutora de Marx, que era ateu. Li és deutora de l’interès pels problemes del treball i dels treballadors i el que de vertader va dir sobre el treball. L’Església, diu un text del Vaticà II, “reconeix que de l’oposició mateixa dels seus adversaris i dels qui la persegueixen, ella n’ha tret gran avantatges i pot continuar traient-ne” (GS 44). 

Però la nostra visió del treball és molt diferent de la Marx i la del capitalisme globalitzant. Tenim una concepció diversa de la persona, que no la concebem en primer lloc com un factor productiu i consumidor sinó com un fill i filla de Déu. La dignitat de la persona humana va més enllà de la dignitat del seu treball: es fonamenta en la seva condició de persona i en la seva vocació de fill de Déu, cridat a un destí etern. 

El treball és participació en l’acció creadora de Déu i en l’acció redemptora de Crist. Però el treball és també quelcom molt diferent a tot això. És precarietat, inestabilitat, conflictes; i per tant, és un problema. Té la càrrega negativa de ser un càstig, conseqüència del pecat.

D’entre els molts exemples que podríem recordar per a indicar aquesta vessant conflictiva, no harmoniosa del treball, podem insinuar la seva precarietat, amb tot el drama que això comporta: drama econòmic per tirar endavant la família, drama moral i psicològic pel sentit de frustració i de dependència que crea en el desocupat. La persona desocupada se sent inútil, perd l’estima de si mateixa i de la família, que sovint atribueix la situació a la seva incapacitat i a la manca d’iniciativa. 

Davant d’aquests problemes inhumans, que periòdicament tornen, els cristians i cristianes hem de desenvolupar un gran sentit de responsabilitat i de fraternitat, implicant-nos amb les persones que sofreixen la precarietat, exigint i recolzant aquelles mesures que podrien portar a reduir la plaga de la desocupació.

 He parlat dels problemes que suscita la precarietat del treball, però també pot ser problemàtic l’excés de treball. Un excés provocat per la necessitat (hipoteca del pis), pels baixos salaris (que obliguen a fer moltes hores) i per una gran oferta de mà d’obra barata.

Però jo voldria senyalar el perill d’erigir el treball en l’ídol de la vida, d’aquell treball que ocupa tots els dies fins i tot el diumenge. Un treball que obsessiona, que no deixa espai per estar -no sols físicament- amb la dona i els fills, per cultivar interessos culturals, per a comprometre’s en accions solidàries. Cal dir amb paraules de Jesús que el treball és per a persona i no la persona per al treball.. Per a Ell l’important és la persona. I el mateix Jesús avui ens interpel·la davant la duríssima realitat que viuen milions de treballadors i de treballadores en el món. Ell mai s’acontentà en solucionar els petits problemes. Anava al fons de la persona. Calia salvar tota la persona.

 Anem a oferir el nostre treball a Déu, simbolitzat en el pa i el vi, fruit no sols de l’agricultor sinó del treball de molts. Amb el pa i el vi oferim el nostre treball de cada dia. Crist l’assumeix i l’associa al seu oferiment redemptor i el constitueix com aliment de vida eterna. Entre tant, esforcem-nos, dins de les nostres possibilitats, per anar transformant les situacions de precarietat del nostre món. La nostra fe en JC ens crida a generar una cultura alternativa del simple produir per a consumir a produir per a compartir amb el més necessitats.

                           + Francesc Xavier, Bisbe de Lleida