De l’amor a Jesucrist, de voler viure i servir com Ell no ens en podem jubilar mai

  Ac 7, 51-8,1; 1 Pe 5, 1-4; Jn 15, 9-12

Homilia en les noces sacerdotals i inici del procés diocesà del màrtirs 

 “Manteniu-vos en l’amor que us tinc”. Aquestes paraules són l’expressió de la voluntat de Crist de que els qui l’havíem de representar exercint el ministeri sacerdotal ens mantinguéssim sempre fidels al seu amor.

Fidelitat que no ha estat pas fàcil per la generació de preveres, que celebreu els 50, 60 o 70 anys de la vostra ordenació presbiteral. Heu sigut potser una de les generacions de preveres que, al llarg de la història recent de la nostra Església, heu viscut situacions de grans contrastos eclesials i socials. Per això, pot ser bo de recordar el que ha sigut, sens dubte, l’ànima del vostre ministeri: la vostra fidelitat a Jesucrist.

Des de que vau començar el vostre ministeri sacerdotal, moltes coses van anar canviant en el si de l’Església i de la societat, i molt sovint aquests canvis no es realitzaven sense tensions ni dificultats. Malgrat tot, vau conservar una cosa essencial: l’amor a Jesucrist. Fa pocs dies m’ho deia un de vosaltres: “Però, per damunt de tot, jo he estimat Jesucrist”. I per Ell i amb Ell, heu estimat totes les persones, que Déu us ha confiat. Estimats germans: us heu jugat la vida a una única carta: la de Jesucrist. Ell ha estat en el centre de tot i per Ell ho heu suportat tot. Heu mantingut el vostre sí inicial. Ens n’alegrem, us felicitem de tot cor i us agraïm el vostre lliurament generós.

Que hi ha hagut fragilitats, encerts i desencerts: és veritat, perquè som humans però només Déu pot judicar plenament una vida lliurada al servei del Crist i dels germans. I no tinc cap dubte que Déu us mira amb gran amor perquè, un dia, vau voler seguir les petjades de Jesucrist i representar-lo en el servei al poble de Déu. Per això, estimats germans sacerdots, us invito a renovar el vostre acte d’amor a Jesucrist, dient com Sant Pere: “Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo”. I en renovar aquesta promesa de fidelitat, el Senyor segueix dient-vos: “Pastura els meus anyells”.

Podríem dir que esteu entrant o heu entrat en una etapa diferent de la vostra vida presbiteral. Amb tot, la vostra vida segueix essent un do de Déu per a lliurar-la a Ell i als homes i dones amb aquells trets, que ha descrit Sant Pere: “Pastureu aquest ramat de Déu que teniu confiat; vetlleu per ell, no com qui compleix un deure imposat, sinó de bona gana, per amor de Déu (...) generosament; no com qui disposa de la seva hisenda, sinó donant bon exemple a tot el ramat” (1 Pe 5, 1-4). Crec que potser quan algunes activitats pastorals han de disminuir perquè ja comencen a mancar les forces necessàries, han d’aparèixer en nosaltres, amb més vitalitat, el que són les virtuts fonamentals sobre les que se sosté la vida cristiana: l’amor desinteressat, la pregària intercessora, la misericòrdia consoladora, la confiança estimulant, l’abandonament en mans de Déu, el suportar les dificultats de la vida sense perdre l’esperança i en poder seguir dient amb joia: “el meu tresor únic és i ha sigut Jesucrist”. De l’amor a Jesucrist, de voler viure i servir com Ell no ens en podem jubilar mai. Estiguem on estiguem i estiguem com estiguem, s’ha de notar que la nostra vida està en mans de Déu com a signe de que val la pena viure lliurats a Jesucrist i al Regne de Déu.

Quan es fa la descripció d’una vida, el que ha estat el més essencial d’ella, sol restar amagat. En el interior del cor dels nostres germans que avui homenatgem hi ha tot un tresor d’humanitat i tota una riquesa de vida evangèlica, de la que potser no en parlaran mai les cròniques humanes, però Déu ho té registrat en el llibre de la vida, aquest llibre que només Ell coneix. I avui volem unir-nos a la seva acció de gràcies per aquests moments, que només ells i Déu coneixen. Perquè han estat, sens dubte, aquests moments quan heu manifestat amb més força la misericòrdia del Pare Déu; quan us heu atansat als homes i a les dones com a signes visibles de Crist, Bon Pastor; quan, amb la força de l’Esperit, la vostra paraula ha pogut tocar el cor d’alguna persona. En aquests moments heu manifestat, sens dubte, el més important de l’Evangeli: fer arribar l’amor de Déu Pare a tota persona, sigui quina sigui la seva condició i situació. En aquests moments heu pogut sentir que les renúncies a tenir una família pròpia us han portat a descobrir una nova paternitat, que dóna vida als qui venen a demanar perdó o a buscar una paraula de consol, d’esperança, de compassió i de misericòrdia.

No hi ha dubte que vivim un cert apagament de la presència de Déu. Per això segueixo comptant amb vosaltres perquè pugueu seguir senyalant al món i a l’Església on està la font de l’esperança: Crist, mort i ressuscitat present entre nosaltres. Aquesta presència amorosa de Crist és la font de la llum, de la força que permet l’Església seguir caminant. Comptem amb el vostre testimoniatge i preguem perquè les vostres vides segueixin ben arrelades en Jesucrist.

He volgut ressaltar la fidelitat d’aquests germans preveres, amb els quals avui donem gràcies a Déu Pare per Crist en l’Esperit. I accentuant aquesta dimensió de fidelitat, hem fet coincidir, en aquest acte, l’inici solemne del procés diocesà per a la beatificació o declaració de martiri de 137 sacerdots i 17 laics de la Diòcesi. Avui recordem amb goig immens la grandesa d’ànim que va moure aquells presumptes màrtirs, presidits pel Bisbe Huix i pel seu Vicari General, a testimoniar que si Déu ho és tot i nosaltres ho hem rebut tot d’Ell, és just lliurar-se totalment a Ell, únic Absolut i Font inesgotable de vida i de pau. Com Sant Pau van poder proclamar: “He lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe” (2 Tm 4, 7). Van morir, com Crist, com Sant Esteve, perdonant. El perdó ha de ser la font de tota reconciliació. Els màrtirs, amb la seva actitud de perdó, ens inviten a superar vells rancors i a cercar camins per construir una fraterna convivència.

Urgits per la necessitat d’obrir nous camins per anunciar eficaçment Jesucrist a la nostra societat no oblidem que la persona d’avui, més que paraules, demana testimonis, és a dir “màrtirs”, cristians i preveres que no considerin les dificultats com una amenaça, sinó com una ocasió magnífica per manifestar la fidelitat i l’amor a Crist. De vegades donem la impressió de que tenim un cert pudor de manifestar-nos preveres i cristians i reduïm la fe a l’àmbit privat i el sacerdoci a l’àmbit de les funcions, com una professió, que només demana un temps al dia per exercir-la. No hem de tenir por a expressar la nostra identitat sempre i en tots els àmbits de la vida. Siguem testimonis valents i humils de l’Evangeli!

Germans i germanes, que l’exemple de fidelitat dels sacerdots, que avui homenatgem i el dels presumptes màrtirs estimuli la nostra fidelitat a Crist perquè sempre, amb l’ajut de la gràcia de Déu, donem un testimoniatge humil, servicial i fratern de la nostra fe.

                           + Francesc Xavier, Bisbe de Lleida