Sant Anastasi és un exemple de fortalesa i de fidelitat a les pròpies conviccions

Ap, 7, 9-17; Rom 8, 31-39; Mt 10, 28-33.

Homilia en la Festa Major de Lleida

La nostra ciutat és una ciutat en festes; una ciutat oberta i hospitalària,  que ha suspès les obligacions de la vida ordinària per a dedicar-se a celebrar, amb sana alegria, les meravelles de la vida i de la convivència.

Les festes de maig, en honor de Sant Anastasi, tenen molts moments diferents. Precisament una de les característiques de les festes és el seu caràcter global i variat. Hi ha moltes festes diferents dintre de la festa general. I un d’aquests moments essencials, dintre de l’ample panorama de la festa major, és aquesta Celebració Eucarística aquí, a la Catedral. I crec que és obligat que intentem viure aquest moment clarament religiós de la festa major amb la mateixa claredat i amb la mateixa veritat amb què vivim els altres actes.

Aquí i ara estem evocant la causa i el principi de tot el demés. Tot el frondós i variat ramatge de les festes de maig neix d’aquest tronc central que és la memòria i el record de sant Anastasi, màrtir, arrel de la nostra tradició cristiana. Ell va acollir el do de l’amor de Déu fins l’heroisme del martiri. Ell va ser capaç d’imitar al seu Senyor Jesucrist, vessant la seva sang i lliurant la vida abans de renegar de la fe cristiana. Sant Anastasi és un exemple de fortalesa i de fidelitat a les pròpies conviccions. Seves podrien ser les paraules de sant Pau – 2 ª Lectura- : “Estic ben segur que ni la mort ni la vida ...ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat que ens estima” (Rom 8, 38-39).

Celebrar amb serietat i amb veritat la festa de sant Anastasi vol dir, doncs,  donar gràcies a Déu per haver incorporat els habitants de l’antiga Ilerda al Poble de Déu, al Poble il·luminat amb el coneixement del Déu vertader, al Poble guiat i purificat amb els ensenyaments de l’Evangeli, al Poble santificat amb l’esperança en la vida eterna.

Amb aquests béns espirituals, la nostra ciutat ha rebut de la fe cristiana béns culturals i socials tan importants com el respecte a la dignitat de la persona humana, la noció de la igualtat entre l’home i  la dona, la idea del matrimoni i de la família que ha sigut i segueix essent l’eix de la nostra cultura i de la nostra vida social i personal, el valor de l‘autoritat com a servei a un poble lliure, el reconeixement de la justícia i de la misericòrdia com a normes supremes de convivència. Per tots aquests béns, rebuts de Déu,  que ens han situat entre els pobles més ben dotats de la terra, donem gràcies a Déu de tot cor.

Aquest és el moment de reafirmar el valor inigualable d’aquest patrimoni, sobre el qual s’ha anat edificant la nostra història i la nostra riquesa espiritual i cultural. Aquest és el moment de disposar-nos espiritualment per a conservar, amb fidelitat i bon discerniment, aquest capital espiritual en unes noves circumstàncies amb les adaptacions externes que siguin precises però mantenint zelosament la substància de la nostra fe i dels valors culturals que d’ella hem rebut al llarg dels segles. Un nombrós grup de professors de la Universitat de la nostra Ciutat i de l’IREL ha assumit el repte  de confeccionar l’obra “Arrels Cristianes. Presència i significació del Cristianisme en la Història i en la Societat de Lleida”. Obra, el projecte de la qual vaig anunciar en la missa commemorativa dels 800 anys de la col·locació de la primera pedra de la Seu Vella. Confiem que, amb l’ajut de Déu, aquesta singladura arribi ben aviat a bon port.

Una societat és rica i eficient si té recursos culturals i associatius, de manera que, sense anular el que és propi dels àmbits polític i econòmic, que són també necessaris, es promou entre tots un clima de convivència harmoniosa i es multipliquen els camins d’integració dels ciutadans en la tasca de promoure iniciatives de  suport mutu i de cooperació fecunda. L’acceptació dels principis ètics i democràtics en els quals es fonamenta la convivència civil i, en particular, el respecte sincer del principi de subsidiaritat (cf GS 75), constitueixen les condicions per una nova maduració de l’esperit solidari i de la consciència cívica de tota una Ciutat.

N’hi ha que pensa que les portes de la modernitat només s’obriran abandonant la religió i la moral cristiana. Per alguns la fe cristiana és quelcom espuri que el poble ha d’abandonar per a recuperar la seva puresa original. Per la força d’aquest argument hauríem retornar a l’època de les cavernes.

Altres consideren que la fe en Déu i el reconeixement efectiu de l’ètica de la llei natural i de les Benaurances evangèliques pertanyen a temps passats, anteriors als progressos de la raó, de la ciència i de la llibertat. Però s’oblida que no hi ha vertadera saviesa fins que la persona no reconeix els límits de la pròpia raó i accepta amb humilitat l’ajut que Déu li ofereix per la revelació de Crist i la comunicació de l’Esperit Sant.

Els cristians d’avui hem de reafirmar en el nostre cor el valor de la nostra fe. Ens hem de donar compte que en el món actual els cristians som un grup nombrós singular, ignorat i rebutjat per alguns, posat sovint sota sospita, però del que s’espera el testimoniatge d’una vida diferent, alternativa, una vida sana i sàvia, capaç d’orientar i d'il·luminar la vida de tots, fins i tot dels qui la menyspreen.  

En festes i fora de festes, en la vida personal i en la vida pública, tenim l’oportunitat i l’obligació de presentar-nos davant dels altres com a deixebles de Jesucrist, com a fills agraïts de Déu Pare, com homes i dones disposats al perdó, a la convivència serena i al servei desinteressat i generós dels més necessitats.  En aquesta claredat, en aquesta fermesa, en aquesta eficàcia de la nostra fe trobarem la rectitud i la felicitat de la nostra vida. Ens ha dit Crist a l’Evangeli. “A tothom que hem reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel” (Mt 10, 32).

Que Déu ens doni a tots unes festes agradables i felices, que la pau i l’alegria de Déu  visiti les nostres llars i els nostres cors, que la fe de sant Anastasi, que és la fe dels apòstols i la del mateix Jesucrist, il·lumini cada pas de les nostres vides i mantingui els nostres cors en el camí de l’esperança i de la pau. 

Francesc Xavier Ciuraneta Aymí

Bisbe de Lleida