Dia del Seminari 

18 Març 2007 

Tarda de primavera. Bufa el vent del nord. El cel està ennuvolat. Fa ja una bona estona que l’Antoni ha entrat a la capella del Seminari. Sovint es distreu en la pregària. Avui contempla els núvols, que impulsats pel vent, semblen més juganers. Entre els núvols n’hi ha molt joves. I un d’ells, -ja sabem que la vida dels núvols és breu,- estrena aquesta tarda la seva primera galopada pels cels al costat d’uns nuvolots més grans. Quan van passar pel gran desert del Sàhara, els altres núvols, més experts, li van cridar:         - “Corre! Si t’atures aquí estàs perdut”. Amb tot, el núvol sent curiositat, com tots els joves, i es deixa arrossegar fins al fons d’aquell mar blanquinós.

“Què fas? Mou-te!”- , li crida el vent. Però el nuvolet havia vist les dunes de daurada sorra. Semblaven núvols d’or acaronats pel vent. Una d’elles li somriu i diu: “Adéu”. És una duna molt graciosa, acabada de fer pel vent.-

“Adéu. El meu nom és “Onada”-, es va presentar el nuvolet.- “I el meu “Una”-, va replicar la duna.“Què tal la teva vida, per aquí baix?” “- Ja veus... sol i vent. I la teva? - Sol i vent... esbojarrades curses pel cel. La meva vida és molt breu. Potser desapareixeré quan bufi fort el vent. “- Et fa mal?”- “Molt. Sembla que una no serveix per a res. També jo em transformaré aviat en pluja i cauré. És el meu destí”.

La duna va callar durant un segon. Després va dir: “- Saps que nosaltres a la pluja li diem l’amiga del pagès?- “No sabia que fos tan important- “, va riure el nuvolet. – “Vaig sentir contar a unes velles dunes el meravellosa que és la pluja. Amb ella ens cobrim d’unes coses boniques, que es diuen flors i herba.-“ Oh, és veritat. Les he vist” .”- Probablement jo no les veuré mai-, va concloure amb tristesa la duna. El nuvolet pensa un moment, després diu:” “Podria ploure’t jo a sobre...?- “Però moriries”. “En canvi, tu floriries,” va dir el nuvolet-. I es va deixar caure en pluja brillant. Al dia següent la petita duna va aparèixer coberta de flors.

L’Antoni es desvetlla del somni i prega: “Senyor, feu de mi una llàntia ben encesa. Em consumiré a mi mateix, com la pluja, però donaré vida als altres”. Així es va expressar l’Antoni davant el Sagrari de la capella del Seminari, mentre per la finestra es podia veure l’espectacle grandiós que li oferien al cel els núvols, impulsats pel vent.

En el Dia del Seminari preguem pels nostres seminaristes. Ajudem, amb la nostra col·laboració, a que el Seminari sigui una institució diocesana fonamental, on els joves rebin l’adequada preparació per poder-se lliurar generosament a glorificar el Pare Déu, tot donant-se en el servei de tots els homes i dones... I que els joves descobreixin en el ministeri sacerdotal un camí necessari per a servir els homes i dones d’avui, anunciant-los l’amor de Déu.

X Francesc Xavier, Bisbe emèrit de Lleida