Sembrar 

11 Març 2007 

Aquell home cada dia pujava a un bus per anar a la feina. Una parada després, una àvia pujava a l’autobús i seia al costat de la finestra. L’àvia obria una bossa i, durant tot el trajecte, anava llançant alguna cosa per la finestra. Sempre feia el mateix; i un dia, encuriosit l’home, li va preguntar què era el que llançava per la finestra. “Són llavors”, li va dir l’àvia. – “Llavors? De què?” – “Són llavors de flors. És que miro enfora i tot és tan buit. M’agradaria poder viatjar veient flors durant tot el camí. Què bonic seria, oi?” “Però les llavors cauen damunt l’asfalt, les aixafen els cotxes, se les mengen els ocells… ¿Vol dir, àvia, que les seves llavors germinaran al costat del camí?” “Ben cert! Malgrat algunes es perdin, alguna acabarà als marges i, amb el temps, brotarà”. “Però trigaran a créixer; necessiten aigua…” “Jo faig el que puc fer. Ja vindran els dies de pluja!” L’àvia va seguir amb la seva feina. I l’home va baixar de l’autobús per anar a treballar, tot pensant que la iaia havia perdut una mica el seny.

Uns mesos després, tot anant a la feina, l’home, en mirar per la finestra, va veure tot el camí ple de flors. Tot el que veia era un acolorit i florit paisatge! Es recordà de l’àvia, però feia dies que no l’havia vist. Preguntà al xofer: “La iaia de les llavors? Doncs, ja fa un mes que va morir. L’home retornà al seu seient i seguí mirant el paisatge. “Les flors han brotat, es digué, però de què li ha servit el seu treball? No ha pogut veure la seva obra”. Tot d’una va sentir el riure d’una criatura. Una nena assenyalava entusiasmada les flors. “Mira, mira, pare!. Mira quantes flors!”.

No cal massa explicacions sobre el sentit d’aquesta història, oi? L’àvia de la nostra història havia fet la seva feina i va deixar la seva herència a tots els qui la poguessin rebre, a tots els qui van poder contemplar-la i ser més feliços.

Diuen que aquell home, des d’aquell dia, fa el viatge de casa a la feina amb una bossa de llavors que…

Un dia Jesús, el nostre Mestre, va sortir de la casa i es va asseure vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d’ell, que va haver de pujar en una barca i s’hi assegué. La gent es quedà a vora de l’aigua. Jesús els va parlar llargament en paràboles. Una d’elles va ser la del sembrador (cf Mc 4, 1-9).

Aquesta paràbola del sembrador de bones llavors ens recorda la responsabilitat de tots els educadors, des dels pares, que són els primers educadors, fins als professors de l’escola, sense oblidar els catequistes de les nostres parròquies. A tots se’ls demana un acte de fe en la tasca educativa, perquè sovint no s’aconsegueixen fruits immediats. Cal que passi el temps necessari perquè la llavor germini i neixi la planta. El que importa és sembrar. En el temps oportú obtindrem els fruits de la confiança.

X Francesc Xavier, Bisbe emèrit de Lleida