Vida consagrada: seguiment de Jesús

4 Febrer 2007 

Un home desitjava tenir molt or, tot el possible. El desitjava amb tanta il·lusió que no podia pensar en altra cosa. Davant l’aparador d’una joieria, les mirava totes però sospirava per les més precioses.

Un dia, no va poder resistir més. Va entrar decidit a la joieria, va agafar un grapat de collars d’or, i va sortir corrent.

La policia el va agafar ràpidament. I a l’interrogatori li van preguntar: “Com pensava poder escapar? El negoci estava ple de clients”. “ Es veritat!”, -va dir l’home sorprès.- No me n’havia adonat. Només veia l’or”.

El protagonista d’aquesta senzilla historieta ens presenta una persona tan enamorada de l’or i tan desitjós de posseir-ne, que no veia altra cosa. Era persona d’un únic pensament: acaparar or. I vivia amb aquesta obsessió.

El cristià ha d’estar enamorat de Jesucrist, de les seves paraules i de les seves accions. I no té altra raó justificativa de la seva vida que la d’estimar i estimar cada dia més i millor Jesucrist.

Quan un grup de gossos, que participa en una caseria, veu una llebre, es llança a córrer darrere d’ella amb il·lusió d’agafar-la. Passat un temps, només persegueixen la llebre aquells gossos que encara la veuen. Els qui han perdut la seva visió, comencen a entretenir-se pel camí. La llebre ja no els interessa. El que els entreté, és contemplar les flors, beure aquella aigua fresca... Entreteniments que no omplen ni justifiquen la seva vida.

A nosaltres l’únic que pot omplir el nostre desig de plenitud: Crist conegut, Crist imitat i Crist seguit.

La vida consagrada té aquest significat profund: haver-se deixat enamorar per Crist i perseverar joiosament en aquest amor. Si desitgem que la vida consagrada sigui un camí de conversió i de renovació, hem de reprendre el caminar des de Crist. I és possible aquest caminar en Crist, perquè és pràctica dels consells evangèlics, vida fraterna i missió (Cfr VC 22, 16, 18…) 

X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida