Compartir para ser feliços

14 Gener 2007 

 Un jove, cansat d’avorriment, va voler cercar la felicitat. Sortí a caminar pel món a la recerca de qui li pogués ensenyar a ser feliç. Es va aturar en una casa, on hi vivia un ser una mica estrany: un gran ciri, amb la seva flama sempre encesa. El jove li va explicar el motiu de la seva recerca. El ciri el va convidar a quedar-se. El jove acceptà agraït. El ciri només li va senyalar una norma: no entrar en la seva habitació.

Mentre passaven els dies, el jove observà una cosa estranya. Al matí, quan marxava, el ciri estava sencer, amb tota la seva cera, però quan tornava, pràcticament estava consumit, i hi havia dies que tornava pràcticament consumit. A la nit el ciri es tancava a la seva habitació i, el dia següent, sorprenentment, el ciri havia recuperat la seva vitalitat.

El jove va decidir descobrir el secret d’aquell fet. Una nit en què el ciri tornà especialment esgotat, va esperar una estona, i de puntetes i sense fer soroll, s’apropà a la porta de l’habitació, i amb molt de compte, va mirar pel forat del pany. Només hi veié el ciri assegut davant una imatge d’un home clavat en una creu. De sobte, va veure que el ciri, en silenci s’anava refent de forma sorprenent. Va decidir que l’endemà parlaria amb el ciri i li demanaria que l’expliqués aquell misteri. Així doncs, en arribar el matí el jove, quan el ciri va sortir de la seva cambra tot refet, no va poder estar-se’n de preguntar-li:

- “Perdona que t’ho pregunti, però la meva curiositat és molt forta. Ja em perdonaràs, però ahir, desprès de veure com cada nit arribes pràcticament esgotat, a la nit vaig anar a mirar què feies. Vaig veure que estaves assegut i que t’anaves refent poc a poc. Com és això?”

- “Cada dia, quan surto al matí, vaig a caminar entre les persones, compartint la meva llum, i l’escalfor de la meva petita flama. Això fa que la meva cera es gasti. Per aquest motiu quan arribo a la nit, estic esgotat, llavors em tanco a la meva cambra i m’assec davant de la imatge de Crist i prego. Ell, que estima com ningú, m’embolcalla amb el seu amor i la seva força i fa que, poc a poc, la meva cera, la meva il·lusió, les meves forces es recuperin, per tal que a l’endemà, estigui de nou preparat per compartir la meva felicitat i el meu amor amb els altres”.

-“ Però ¿no et fa mal, no et canses de cada dia fer el mateix? Hi ha molta gent necessitada i no pots arribar a tots! – va replicar el jove.

-“Realment val la pena aquest esforç. No saps el meravellós que és veure somriure a algú que està trist, o fer recobrar l’ànim a algú que està cansat i desencisat”.

El jove restà en silenci. Potser, allò que havia estat cercant durant tant de temps ho tenia al seu davant. Potser sí que la veritable felicitat no és altra cosa que fer feliços als altres. El ciri li regalà un llibre i li va dir:

- “ Com que el camí és llarg, tindràs temps de llegir el que Ell va fer. No tinguis pressa, però no t’encantis. Ell et marcarà el camí a seguir. Que siguis feliç”.

Quan va arribar a casa, es posà a fer el mateix que feia el ciri, i poc a poc, el seu cor es va sentir més en pau, i va descobrir que, per ser profundament feliç, havia de compartir. En aquell llibre ho anava descobrint: era l’“Evangeli”. 

X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida