Reconciliació amb Déu

17 Desembre 2006  

Amb el cultiu de la virtut de l’esperança, característica del temps litúrgic de l’Advent, anem progressant cap a la celebració del Naixement del Fill de Déu. Però, en la recuperació de la nostra esperança, juga un paper molt important que visquem reconciliats amb Déu. Precisament el sagrament de la Reconciliació, com experiència personal en cadascun de nosaltres, és el fonament essencial de tota esperança respecte del nostre futur. «Qui es reconeix pecador i s’encomana a la misericòrdia del Pare celestial, experimenta l’alegria d’un vertader alliberament i de poder viure sense tancar-se en la pròpia misèria. Rep així la gràcia d’un nou començament i troba motius per a esperar» (Joan Pau II.—Document sobre Europa).

És necessari, per tant, que es doni la importància deguda a aquest Sagrament.

No hem d’oblidar, amb tot, que la forma d’aquest Sagrament és la confessió individual dels pecats, a la que segueix l’absolució. Davant la pèrdua tant estesa del sentit del pecat, i davant el creixent relativisme i subjectivisme morals: «Cal que en cada comunitat eclesial s’ofereixi una seriosa formació de les consciències».

Hem de reconèixer clarament la veritat del pecat com ofensa feta al Pare Déu. I els mateixos preveres hem d’acceptar la nostra condició pecadora i la necessitat que tenim de ser perdonats per la misericòrdia del Pare.

Ens trobem a les portes de Nadal. Moltes coses en l’ambient ens en parlen, posant el misteri del Déu fet home al servei de la qualitat d’uns torrons o de les formes agosarades d’una joguina. Mantenir- se en aquest nivell purament extern i materialista suposaria no haver entès el significat salvador del misteri del Nadal i de la seva celebració festiva.

El prevere actua «in persona Christi», en nom de Crist, quan absol els pecats, però no és l’amo o el propietari del sagrament. Ha d’administrar-lo segons la voluntat de Crist i, sota l’acció de l’Esperit Sant, interpretada per l’Església.

X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida