Renovació eclesial

3 Desembre 2006  

La Parròquia segueix essent necessària per a poder continuar la missió evangelitzadora i santificadora de Jesucrist. És veritat que el Senyor Déu pot fer-nos arribar la seva gràcia salvadora de moltes maneres. Amb tot, ha volgut salvar- nos, formant tots la família dels fills de Déu, l’Església.

Precisament perquè, de fet, l’Església ha de ser l’instrument de la unió de les persones entre sí i de totes elles amb Déu (cfr. LG 1), ha de ser constantment evangelitzada; és a dir, ha de viure en actitud de conversió a les constants crides que Déu ens fa a la conversió.

L’Església és santa, encara que inclou pecadors; és santa i alhora no defalleix per renovar-se contínuament (cfr. LG 8). És bo que mantinguem aquesta sensibilitat.

Va ser la sensibilitat del Papa, beat Joan XXIII, que amb la paraula «aggiornamento», volia el retorn de l’Església a la seva bellesa anterior, aquella que havia admirat la primitiva comunitat de Jerusalem.

Aquesta actitud de misericòrdia i no de severitat trobaren un fort ressò en la primitiva comunitat de Jerusalem. El Concili Vaticà II va optar per actituds de misericòrdia i no de severitat. En el seu discurs del dia de l’obertura del Concili Vaticà II, el Papa va dir: «En la situació actual de la societat i calamitats, els qui no saben veure res més que ruïnes i calamitats i van dient que la nostra època, comparada amb la dels segles passats, ha empitjorat profundament, es porten com si de la història que és la vida no n’haguéssim d’aprendre res (…).

Ens sembla necessari de dir que dissentim plenament d’aquests profetes de calamitats, que sempre anuncien catàstrofes, com si la fi del món fos imminent. En el curs actual dels esdeveniments (…) val més reconèixer els designis misteriosos de la divina Providència» (Joan XXIII. Discurs de l’11 d’octubre de 1962).

El bon Papa Joan XXIII, home de Déu, va voler oferir una visió de l’Església molt diferent de la que s’havia fet anteriorment: des d’un recel irracional, des d’un profund pessimisme; des d’una situació de privilegi a una aportació més diversificada de les possibilitats que incloïa la modernitat. I la societat va passar d’una actitud recelosa, a reconèixer en l’Església actituds de servei, rebutjant fins i tot les aparences de domini.                                                                 

X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida