|
Com els ocells 12 Novembre 2006 Un tudó tenia el seu niu en un arbre del bosc. Des d’allí veia la casa del pagès, i uns coloms que hi vivien. Alguna vegada el tudó anava a la teulada de la casa i parlava amb els coloms. Un dia la conversa va tocar el tema de les dificultats de la vida. «Fins ara, va dir el tudó, m’he apanyat .Cada dia ja té el seu afany». Aquest és el meu raonament. El colom va respondre: «per a nosaltres, la cosa és diferent. Gràcies a l’amo de la casa tenim el futur assegurat. Quan arriba la tardor, ens col·loquen ben a prop dels graners i a viure!» Tornant cap al seu niu el tudó va començar a pensar sobre la casa i ben aviat va concloure que era un avantatge important saber-se segur de les necessitats durant un bon temps. Viure sense tenir previst el futur era incòmode. Per això va decidir anar arreplegant menjar per als dies dolents. L’endemà va matinar i es va dedicar a buscar menjar amb tant entusiasme a la recerca d’aliments, que no va dinar. Així va continuar un temps fins que es va donar compte de que havia canviat. Malgrat no trobar-se en la misèria, es va obsessionar sobre què menjaria demà. Havia perdut la son. S’havia posat en aquella trampa en la que la previsió s’havia convertit en obsessió. Només els éssers lliures hi poden caure: la preocupació pel demà. «És cert, deia, que no em manca el que és necessari per a viure». Amb tot, els seus projectes s’havien convertit en promeses irrealitzables. Un dia al volar cap a la casa, va veure un forat, va pensar que era l’entrada al graner i es va posar dintre. Aquell forat era una trampa, on quedà atrapat el tudó. La mort l’alliberà de totes les preocupacions del dia de demà. Si s’hagués acontentat amb el que tenia, hagués continuat vivint, encara que fos amb una normal incertesa. Hagués pogut ser un d’aquells ocells que «no sembren, ni seguen, ni recullen en graners i el vostre Pare celestial els alimenta» (Mt 6,25). Visquem també nosaltres cofiant en la divina Providència! X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida |
