Bon treball!

15 Octubre 2006  

Si l’ase hagués sabut el perquè d’aquells toms, el seu cansament diari hagués estat més suportable. Tota la seva vida donant voltes lligat a una nòria. Un gest, aparentment inútil. Un camí sense meta. ¿Quin sentit podia tenir aquell anar donant voltes? ¿No existien verdes prades per a pasturar? Però, clar, el bon ase no tenia dret ni de discutir ni de parlar. L’ésser humà pot pensar, pot parlar i discutir. L’ase s’ha de limitar a escoltar.

Amb tot, si a la fi de la jornada, un ésser humà s’apropés a l’ase i li digués unes paraules d’agraïment; però els humans no agraeixen el bé rebut dels altres. S’expressen durament, quan no es fa el seu caprici.

A l’ase ni li agradava com era: orelles llargues, veu monòtona. Reconeix que és estúpid. Només l’acompanyen uns moscots repel·lents. I més ara que arriba la seva fi. La d’un llarg camí de voltes sense destí. Però un dia es va acabar. L’ase va morir. Llavors va escoltar una veu, que mai havia escoltat. No era l’acostumada veu humana, sempre exigent i ofensiva. Era aquella veu estimulant, agraïda, que li hagués agradat en vida: “Bon ase, bon ase. Vine a veure el que has aconseguit amb el teu treball, que semblava sense sentit”. I un gran prat d’herba verda, fresca, com una gran catifa s’estenia davant d’ell. “L’aigua que treies del pou, dia a dia, ha nodrit aquests camps fecunds, frondosos”. Entre tant, una candorosa maneta infantil li feia carícies. L’ase li deia:”¿No t’importa que sigui un ase? ¿No t’agradaria que fos blanquet com un corderet?”. “No.”, deia l’infant somrient.”A mi m’agrades com ets, amb les orelles llargues i la pell aspra. L’important es que tu ets la imatge de tres coses molt estimades per mi: la humilitat, la paciència i la pobresa. Després afegeix amb tendresa: “Voldries fer-me el favor de donar-me una mica de l’escalf del teu alè?”.

Hem començat un nou curs acadèmic i pastoral. Noves responsabilitats ens esperen. Aparentment potser no tindran massa brillantor. Però Déu Pare mira sempre amb complaença el que fem, sobretot si ho fem des de l’amor i per a l’amor. El monòton donar voltes de l’ase de la paràbola sembla no tenir sentit, que és inútil. Res del que fem per a Déu i pels germans es mai inútil davant Déu.

X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida