Amb un amor filial

1 Octubre 2006  

Hi havia un pallasso que anava pels pobles divertint la gent amb les seves paròdies burlesques. Un dia va decidir fer-se monjo. La gràcia de Déu l’havia convertit. Els monjos el van acollir, encomanant-li els treballs més humils. Rentar els plats, arrencar les herbes del jardí. Ell s’hi va dedicar amb zel i amb alegria.

 Un matí estava sol a l’església. Amb el fregall i la galleda, arribà fins l’altar de la Mare de Déu. Volia oferir-li alguna cosa. Però, què podia oferir aquell pobre pallasso! Els monjos del monestir tan savis, tan instruïts en la Paraula de Déu, tan resadors podien oferir-li uns treballs bonics i dignes, però ell, que no era res, que no sabia res ¿què podia oferir? Mentre rumiava tot això, va mirar el rostre de l’infant Jesús, que la Verge Maria portava en braços. El diví Infant li somreia. Ell va pensar que l’Infant Jesús era un senzill Infant i es va sentir mogut a comportar-se com ho havia fet tantes vegades davant d’ells. I allí mateix repetí els seus gestos i imitacions, que feien riure els infants. Passà el temps sense adonar-se’n.

Un monjo va entrar en el temple i es col·locà darrera d’una pilastra. Des d’allí va contemplar aquells gestos exagerats, que invitaven a somriure. Allò no era un joc pueril, no era un número de teatre, sinó quelcom seriós, decent, noble. Una expressió d’uns sentiments filials, sincers i sortits del cor. Diu la llegenda que, en acabar la seva actuació, la Verge de pedra es va inclinar, va agafar el seu mantell i, amb un gest maternal, va eixugar el rostre del pallasso.

Estem en el mes d’octubre. Un dels mesos per portar flors a la Mare de Déu. Potser ens passi com al pallasso i no puguem presentar grans coses. Però és segur que podem oferir-li el res del Sant Rosari, la puntualitat en el compliments de les obligacions, deixar un llibre a un amic, somriure en entrar a casa cansats, visitar aquell familiar malalt. “Bajanades”, pot dir algú. És possible. Però segurament fan somriure a la Mare de Déu i l’Infant Jesús. Com les senzilles paròdies del pallasso

                                                                          X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida