El risc de viure la vida

3 Setembre 2006  

Parlar de "viure la vida" a algú li pot semblar una bajanada. Però si mires al teu voltant, podràs veure com moltes persones "són viscudes per la vida" i "no viuen la vida". M'explico.

La vida és com un viatge en tren. Un bon dia ens desvetllem i ens adonem que ja estàvem viatjant en aquest tren. No havíem comprat el bitllet. Ningú ens va preguntar si volíem viatjar. I el que és més seriós, quan ens vam desvetllar, no sabíem quin era el destí d'aquest tren.

Alguns es desvetllen viatjant en primera; uns altres, en segona. I per una gran part de la humanitat encara existeix la tercera classe. El que és cert és que tots ens desvetllem asseguts, més o menys còmodes, però com a passatgers.

A mesura que passa el temps, a tot viatjant del tren de la vida se li planteja un dilema: seguir el viatge com a passatger o convertir-se en maquinista del tren de la pròpia vida.

Continuar com a passatger, perquè en definitiva és més còmode. Tens menys responsabilitats. Però seran altres els qui duran el tren de la teva vida. Et deixes portar sense saber quin és el destí? Quin és el sentit d'aquest viatge de la vida. "La vida et viu" o millor, els altres, la societat, l'ambient... van decidint la teva vida, que cada cop més és menys teva.

Esdevenir el maquinista del tren de la teva vida és més complicat. Has d'abandonar el còmode seient de passatger. Tens a les mans la possibilitat d'acomodar la velocitat al teu gust i hauràs de decidir en cada moment la direcció que vols seguir. És perillós. Les decisions seran teves i no podràs passar a un altre la responsabilitat dels teus errors. Però és l'única possibilitat de viure la teva vida. I seràs tu el qui li donaràs sentit perquè només tu pots donar sentit a la teva vida.

Us confesso que em sorprèn el nombre de persones que renuncien a ser maquinistes i trien la comoditat del passatger.   

                                                                          X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida