Els ulls de l'ànima són els més vius

11 Juny 2006  

Dos homes, greument malalts, compartien la mateixa habitació de l'hospital. Un d'ells tenia permís per seure durant una hora. El seu llit estava al costat d'una finestra. L'altre havia d'estar ajagut d'esquena sense poder-se moure. Parlaven constantment dels temes més variats. I, sobretot, de les seves experiències.

Cada tarda, quan l'home de la finestra seia, li feia al seu company una descripció de tot el que s'esdevenia a l'exterior. L'home ajagut d'esquena esperava amb un gran delit aquella hora.

La finestra donava a un gran parc amb un llac bonic, on un grup de cignes es deixaven portar per la corrent, mentre un grup d'infants jugava entre els arbres. Quan el senyor de la finestra descrivia amb detall tot allò, el company tancava els ulls i s'imaginava els fets amb un somriure joiós. Una tarda li va descriure el pas d'una banda militar. Ell no va sentir res, era com si l'hagués vista. Una altra tarda va descriure un partit de futbol en el que jugaven dos grups.

Un matí, l'infermera entrà a l'habitació, es va trobar amb el cadàver de l’home de la finestra, que sembla havia mort tranquil·lament durant la nit. L'endemà, l'altre senyor va demanar que el portessin a prop de la finestra. L'ìnfermera va realitzar el canvi i assegurà de que estava còmode com l'havia deixat. El senyor, amb un gran esforç i dolor es va agafar a la finestra per poder mirar el món exterior per primera vegada des de que l'havien internat.

Amb esforç va aconseguir incorporar-se i va mirar per la finestra. L'únic que va veure va ser una paret. Va cridar a l'infermera i li va preguntar si sabia perquè el seu company l'havia enganyat descrivint tantes coses meravelloses. L'infermera li va contestar "El teu company era cec. No podia contemplar la paret del davant. Un dia em va dir que ho feia per a animar-te".

Avui se'ns invita a pregar per les religioses contemplatives, com les germanes del Monestir de la Caparella. Elles, no estan en el cel, però ens l'anticipen. No el veuen però ja viuen l'amor de Déu i el de la humanitat amb una gran generositat, amb la seva vida de pobresa, de virginitat, d'obediència, anticipen ja la vida del cel. Elles tenen el sentit de l'essencial. Perquè tenen la visió de Déu, que és la visió més clara i vertadera.

                                                                          X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida