|
Dolor salvador 26 Març 2006 Estirada damunt del llit mirava l’abella, que donava voltes per l’habitació, repetint: “Dóna’m mel”. “Jo no sóc una flor ni tinc mel per donar”, digué la dona. I va afegir: “Quan hi ha dolors, no es pot fabricar mel. Jo sóc vella i no tinc res per donar. Tots hauríem de tenir alguna cosa per donar”. L’abella li va dir: “Pots xopar la mel de la flor del dolor”. I l’abella va marxar a la recerca de flors que donessin mel. Un ocell es posà a la finestra. “¿No tens cap bocí de pa?”. “No tinc res per donar”, va dir la dona. “I ¿per què no fas una cançó amb el teu dolor? Els ocells fem els millors cants precisament amb el dolor". I l’ocell va marxar cantant una trista cançó. Més tard va rebre la visita del seu àngel: “Dóna’m el teu dolor; aquest amarg dolor. Potser encara podrem fer alguna cosa amb ell: dolça mel i cançons d’amor. Mira totes aquestes persones. Són milions a la terra. Cadascuna, amb el gerro de les seves llàgrimes, va regant amples deserts, camps assedegats, valls resseques. Són les persones encarregades del jardí del bon Déu. Sense elles fa segles que la terra estaria seca. Perquè no hi ha res que enriqueixi tant com el dolor. Allò que sembla el més inútil de tot, és el més fecund”. La paciència en el sofriment enriqueix sobretot, quan veiem la fe, amb què el malalt es posa en mans de Déu i com s’abandona a la seva voluntat. Malgrat els dolors visibles, es manté seré, perquè està a les mans de l’amor diví. La dona no havia descobert el sentit salvador del dolor: que podia ser ocasió de creixement en l'amor. És la saviesa de la Creu, que és amor lliurat gratuïtament. Sant Pau hi insisteix: “Proclamem un Messies crucificat, que és un escàndol per als homes. Però aquells que Déu ha cridat veuen en ell la saviesa de Déu” (1 Co 1, 22-25). En la Creu Crist testimonia la seva adhesió lliure a la voluntat del Déu Pare i la seva donació per nosaltres. El batejat no fonamenta la vida en el poder, la riquesa i el prestigi, perquè no sacien la seva set més profunda. Només la Creu, en el que té de realitat d’amor, ens pot salvar. X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida |
