|
Conversión cuaresmal 5 Marzo 2006 Una comunitat de monjos estava travessant el desert. Però se’n van donar compte que el guia s’havia equivocat. Era de nit i els monjos van dir a l‘abat: “¿Què fem? Aquest germà s’ha equivocat de camí i nosaltres tenim el perill de perdre’ns i de morir tots en el desert. ¿No serà millor passar aquí la nit i continuar la marxa en apuntar el nou dia?”. L’abat va respondre: “Però si diem a aquest que s’ha equivocat, es posarà trist. Escolteu, doncs: jo fingiré que estic cansat, que no tinc forces per a seguir el camí i que em quedo aquí fins demà”. També els altres van dir: “També nosaltres estem cansats i ens quedem amb tu”. I així s’ho van ingeniar per no entristir aquell germà, que mai va saber que s’havia equivocat. Quina delicadesa d’esperit! Aquest fet em recorda les paraules de Sant Pau, tan conegudes però difícils de portar a la pràctica, quan ens diu que “la caritat és pacient, és bondadosa, ho suporta tot, ho perdona tot, ho dissimula tot" (1 Cor 13, 4 ss). Quin camp tant ample ens ofereix la Quaresma per a convertir-nos. Perquè també, com ens recorda Sant Pau, “en qüestions de caritat sempre estarem en deute”. Mai arribarem a fer prou. Perquè la mesura de la nostra caritat ha de ser la de Crist. “Estimeu-vos tal com jo us he estimat” (Jn 15, 12). Al llarg d’aquesta Quaresma examinem si sabem mirar l’altre, sobretot l’immigrant, amb un somriure afectuós; si creus en la força d’oferir la teva mà al qui sofreix; si per a tu, el pròxim és un germà; Si saps acceptar que un altre t’ajudi; si saps acollir i seguir un punt de vista diferent del teu; si saps donar gratuïtament una mica del teu temps per amor; si saps acceptar les crítiques i treure’n profit sense atacar ni defensar-te; si la mirada d’un infant aconsegueix encara desarmar el teu cor. En fi, si saps cantar la felicitat dels altres. Preparem la nostra Pasqua, per a ressuscitar a la vida nova de Crist, amb la convicció que uneix les persones molt més que el que ens divideix. X Francesc Xavier, Obispo de Lleida |
