|
Una definició preocupant 19 Febrer 2006 Un recent article de la revista “Cientific American” defineix la persona humana com un “dispositiu anàleg de processament i de magatzem d’informació, l’amplada de banda de la qual és d’uns 50 bits per segon. Les persones humanes sobresurten en el reconeixement de formes o irregularitats, però són molt lentes en càlculs seqüencials”. Potser aquesta definició de la persona humana és molt científica i molt adequada a la cibernètica actual, però em deixa preocupat. Precisament per la seva manca d’humanitat. I avui la línia divisòria de la humanitat passa, abans de res, entre l’humanisme amb el reconeixement de la persona com a centre de la història, i l’antihumanisme, que vol reduir la persona en un instrument eficaç d’una societat més productiva. Allí on es cerca una productivitat cada cop més intensa i refinada, es destrueix la persona, que deixa de ser el cor i el sentit de la història. La tècnica, amb la seva eficàcia, i la raó amb la seva claredat, no ho són tot en una societat madura. En aquesta s’ha d’oferir mitjans perquè la persona humana pugui realitzar-se integralment. Perquè la seva complexitat és gairebé infinita. Infinit és Aquell que la persona reflecteix. I aquesta complexitat sols és ordenable i intel·ligible si la referim a Déu, principi i fi de tot l’existent. Per això, una societat, com la del nostre país que, després de molts segles de religiositat cristiana, mira despectivament el seu passat religiós i camina cap a una apostasia pràctica, és una pobra societat, on gairebé tot és possible. La preocupació per la transcendència i l’acció pels problemes religiosos són una necessitat de qualsevol país respectuós, sa i reconciliat. El buidament de la consciència espiritual i la secularització religiosa de moltes consciències són, sens dubte, uns problemes actuals i seriosos del nostre país. Tan seriosos com els que més. ¿No caldria que s’afrontessin quan es proposa un nou Estatut? X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida |
