Barallar-se amb Déu

22 Gener 2006 

El diable va voler investigar com pregaven els éssers humans. Les averiguacions foren curtes i profitoses. Havia arribat a una certesa: que, entre els humans, no hi havia massa interès per la pregària. Tornava satisfet a casa, quan va veure en un camp un pagès que cridava i movia amenaçadors els braços. Va voler saber què passava i es va amagar. Va veure un home que estava discutint violentament amb Déu. L’ìnjuriava, li deia unes barbaritats inconcebibles. El diable estava satisfet. Però casualment, en aquell moment passava per allí un sacerdot. “Bon home!”, li va dir al pagès. “¿Per què us comporteu així? ¿No sabeu que injuriar Déu és pecat?” “Mossèn, respon l’home, si m’enfado contra Déu, és perquè crec. Si li dic paraules poc respectuoses, és perquè l’estimo. Si crido és perquè sé que m’escolta”. “Tu delires”, digué el mossèn. Però el diable, que tenia una bona instrucció, va marxar enfadat. Havia descobert un home capaç de pregar.

Estem en la Setmana d’Oracions per la Unitat dels Cristians. Potser, sense massa convicció, ens unim a aquesta invitació de l’Església de pregar per la unitat de tots els seguidors de Jesucrist. Estem potser una mica desenganyats. ¿Per què costa tant el que ens reconeguem com a germans? ¿No podria Déu, en la seva bondat totpoderosa, accelerar el procés de la reconciliació de tots els seus fills i acabar l’escàndol de la desunió?

Aquest seria el nostre projecte, clar, ben definit, però el pla de Déu segueix altres camins. I no sabem per què. Amb tot hem d’acceptar, malgrat no veure-ho clar, que es compleixi el pla del Pare Déu. La pregària sempre ens ha de portar allà on Déu vol. El que ens demana potser no té una lògica segons els càlculs humans. Té la lògica de Déu. O la lògica de l’Evangeli: “benaurats els pobres, els senzills, els perseguits, els calumniats…” Humanament, un fracàs. Davant de Déu: el triomf de l’Esperit.

Malgrat l’aparent fracàs de l’obra ecumènica, continuem amb la pregària per la unitat dels cristians. No desconfiem del Pare Déu. El que Ell va prometre es complirà perquè per a Déu res no és impossible. Potser ens pertoca a nosaltres barallar-nos més amb Déu, essent més insistents i menys conformistes i rutinaris.

                                                                  X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida