Guiar la llibertat

8 Gener 2006 

Un àlber altiu i ben plantat s'havia proclamat el promotor d’idees noves. Va arengar tots els vegetals: "Germans meus! Des de temps antics, les plantes hem ocupat amb honor la terra. Totes les criatures, homes i animals, depenen de nosaltres. Alimentem els animals perquè puguin oferir als homes la carn, els ous i la llet. Els ocells aprofiten les nostres flors. Tothom depèn de nosaltres. Amb tot, existeix una potència de la qual depenem. Em refereixo al sol, la llum del qual, opino que no ens és necessària. Es tracta d’una superstició indigna de la modernitat.

Ens hem de bastar a nosaltres mateixos. No volem ser esclaus del sol. Plantes noves i més boniques, que provocaran l'admiració de tot el món, estan a punt de néixer. El pla no té especials dificultats. Farem el que els homes anomenen "atur". Durant el dia no treballarem. Creixerem, florirem, produirem fruits només durant la nit”.

D'aquesta manera, l'àlber va començar la nova experiència. Llavors es verificà un estrany fenòmen: en els dies de sol, totes les flors es quedaven tancades. Només en la foscor de la nit, les flors s'obrien. Però, ben aviat aquells il·lusos s’adonaren de la seva ingenuitat. Tot el fullatge verd començà a perdre frescor, a tenyir-se de groc, com si hagués arrivat l'hivern. Aquell any no hi hagué collites. I l'àlber callava... perquè havia mort.

La persona "moderna", potser la joventut, exalta el desig de llibertat, d'autonomia plena, com l'àlber. Es nega a dependre d'algú. Per això existeix entre els humans una tensió entre mantenir viva la memòria de Déu, com a fonament necessari de la nostra existència; o introduir un silenci etern, per a deixar la història només en mans dels humans. Però l’ésser humà sol ¿pot realitzar-se en la seva veritat? És a dir, ¿compta per si mateix amb les condicions històriques per a conduir el vaixell de la seva llibertat al port del bé, de l'amor i de la justícia? Som febles i pecadors, però també capaços de santedat i de grandesa. Indigència de Déu, capacitat de Déu i plenitud en Déu: constitueixen l’essència i la vocació de l'home.

                                                                  X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida