Grandesa i misèria

20 Novembre 2005

Una vella rata de biblioteca va anar a visitar les seves parentes. “Coneixeu poc els congèneres”. "Sí, tu saps moltes coses", li deien les altres. I, amb un cert orgull, preguntava: "¿Han menjat alguna vegada gat?"."Tu saps moltes coses, però entre nosaltres és el gat qui menja". "Perquè sou unes ignorants. Jo n’he menjat més d'un". "I quin gust tenien?". "Doncs, gust de paper i de tinta, em sembla. Però això no és res. ¿Heu menjat alguna vegada pollastre?" "Déu ens en lliuri!". "Jo en vaig menjar un ahir. Un bon pollastre! Es va deixar menjar molt quiet i sense queixar-se!". "¿I quin gust tenia?". "Gust de paper. ¿I heu menjat elefant?". "Tu saps molt. Nosaltres ni hem vist elefants. ¿A què s'assemblen?". "Doncs, s'assemblen a un rinoceront, naturalment. ¿I heu menjat lleó, soldat, rei, arbre de Nadal?".

En aquell moment, el gat que, amagat darrera del bagul, havia estat escoltant la conversa de les rates, va saltar amb un miol amenaçador. Era un gat autèntic, de carn i ossos, amb un llarg ferats bigoti i unes ungles afilades. Les rates van córrer a amagar-se, menys la de la biblioteca, que s'havia quedat clavada a terra per aquella presència inesperada.

El gat la va agafar i va començar a jugar amb ella. "¡Tu deus ser la rata que es menja els gats!" "Jo... Excel·lència, vós heu d'entendre que estant sempre entre llibres".

"Comprenc, comprenc. Et menges el seu dibuix, imprès en el llibre". "Alguna vegada, però només per raons d'estudi". "Cert, jo també valoro la literatura. Però ¿no et sembla que hauries d'estudiar una mica més? Has d'aprendre que no tots els gats són de paper i no tots els elefants es deixen rosegar per les rates". Per sort de la pobra rata, el gat tingué un moment de distracció, perquè havia vist passar una aranya. La rata de biblioteca, en dos salts, va tornar al seu forat i el gat s'hagué d'acontentar menjant-se l'aranya.

La rata sàvia enganyava les seves companyes. El menjar-se uns dibuixos la portava a confondre la realitat amb la ficció. El que realment menjava era paper. També en la vida ens enganyem a nosaltres mateixos, donant valor a coses superficials. Molt sovint perdem el temps en coses banals i fútils, oblidant el que és essencial. I sovint, com a la rata de biblioteca, la vanitat ens porta a vanagloriar-nos de coses que no tenim ni hem fet. Hi ha un abisme entre realitat i desigs. La persona humana sap que és criatura de Déu i que d’Ell depèn en tot moment.

                          X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida