Seguir el propi camí

6 Novembre 2005

Un jove cranc va pensar: "¿Per què en la meva família tots caminen cap enrere? Vull aprendre a caminar cap a davant com la granota". Va començar a exercitar-se amagat. Els primers dies l'empresa era dura. Ensopegava a tot arreu, se masegava la cuirassa i les potes s'embolicaven entre elles. Però, poc a poc, les coses van anar millorant..

Quan ja estava ben segur de si mateix, es va presentar a la seva família i va fer una cursa magnífica, anant sempre endavant. Els germans es burlaven. El pare va cridar: "Ja n'hi ha prou! Si vols quedar-te amb nosaltres, camina com els altres crancs. Si vols fer el que més et plagui, el riu és gran, marxa i no tornis més!" El jove cranc estimava molt la seva família, però estava massa segur del seu camí. Va abraçar la seva mare, va saludar el pare i els germans i va marxar pel món.

El seu pas va provocar ben aviat la curiositat d'un grup de granotes, que s'havien reunit per comentar les últimes novetats. "El món marxa al revés -va dir una-; mireu aquell cranc". "Ja no hi ha respecte", va dir una altra. Però el cranc va seguir el seu camí. Però va sentir la veu d'un cranc vell i solitari que el cridava. "Bon dia", va dir el cranc jove. El vell el va observar un moment i després va dir: "¿Que penses què fas? També jo, quan era jove, pensava ensenyar els crancs a caminar cap a davant i heus aquí el resultat: visc en soledat. Fes-me cas: resignat a fer com els altres i un dia em recordaràs amb agraïment pel consell". La lliçó, que hem d’aprendre d’aquest jove cranc no és la seva tossuderia i el ser rebel a les exigències de la seva naturalesa, volent ser original sinó la constància i fidelitat a les seves conviccions..

Tots en la vida tenim una missió, encomanada per Déu: preveres, pares de família, professors, religioses. La fidelitat a la pròpia vocació pot trobar molts entrebancs: incomprensió, befes, pressions... Sortir del camí que segueix la majoria, es exposar-te a ser blasmat. "És un orgullós!", diran. La massa no permet un dissens accentuat. Tothom ha de seguir gregàriament les directrius del que és políticament correcte. Si per fidelitat als designis de Déu, hom creu que el matrimoni és el que sempre ha estat; si un pensa que s'ha de respectar la vida com un do de Déu; si hom defensa la castedat com una virtut necessària per estimar de veritat i si reivindica la justícia i la pau, s'exposa de ser titllat de “retrògrad”. Avui, per ser original, s’ha d’anar contra corrent, com el cranc que havia decidit seguir un camí diferent del de tots els altres.

                          X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida