"Com el Pare m'ha enviat, així us envio"

9 Octubre 2005

Avui ens hem reunit els catequistes de la Parròquia. Entre altres temes, hem comentat la celebració ahir de l’enviament dels diferents grups de pastoral, que es dediquen a l’educació cristiana: catequesi a diferents nivells, professors de religió i professors cristians. Una celebració joiosa, que prestigia davant de tot el poble de Déu aquesta acció apostòlica de transmetre a les noves generacions la fe en Crist, que tan ens ajuda a nosaltres. Gairebé per agraïment a Déu i per compartir el do rebut, tots els batejats hauríem d’assumir aquesta missió de donar a conèixer el nostre Déu d’Amor.

També ha sortit el tema de la eficàcia de la nostra acció catequètica. Sembrem molt però el fruit sembla molt escàs. Aquí ens hem entretingut en analitzar el comportament de molts pares respecte de la preparació religiosa dels seus fills per a la Primera Comunió. Ells, un any abans, ja fan tractes amb algun restaurant. Concerten dia, menú, i potser, conjunt musical. És també l’ocasió d’arraconar els mobles, bastant nous, de l’habitació del nen o de la nena. L’últim que es fa es anar a la Parròquia, a apuntar el fill o filla per la catequesi.

Donat que la 1ª Comunió és un acte que han de preparar la Parròquia i els pares, aquests són convocats per recordar unes nocions bàsiques de la fe, per si algun fill o filla fa una consulta. Vénen, sobretot les mares. Es veu que per a molts pares la funció educativa és missió de la mare i no una acció conjunta del matrimoni.

El mossèn ha insistit en una idea que ja es va tractar amplament en la trobada de l’enviament: "Déu no ens demana fruits, sinó fidelitat". I és ben veritat: els fruits no depenen de nosaltres, de les nostres estratègies, del nostres coneixements pedagògics. Són fruit de l’acció de l’Esperit i de la llibertat humana. Nosaltres som humils instruments, que preparem l’acció de la gràcia de Déu en el cor dels catequitzads.

Hem comentat breument el tema de l’eclesialitat de la nostra fe. Alguns catequistes no acaben de veure clar que no puguin anar "per lliure". De fet està de moda. Però no podem fer res sense el bisbe, com deia Sant Ignasi d’Antioquia. El mateix "enviament" que hem rebut, és la millor expressió de que no puc ensenyar el que a mi em sembli més oportú o que més pugui agradar els nens i joves, sinó el que ensenya tota l’Església, unida al Sant Pare.

I hem acabat la reunió amb les oracions de costum, sentint-nos interiorment joiosos de poder anunciar el nom de Jesús i de ser estimats i valorats pel Poble de Déu.

                          X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida