Persones d'honor

11 Setembre 2005

El foc, l'aigua i l'honor van formar una companyia per ajudar-se mútuament. El foc no pot estar quiet en cap lloc. També l'aigua es mou sense parar. L'honor és un hoste, que demana molta cura.

El foc, l'aigua i l'honor van acordar fer un viatge junts. Però abans de marxar, van acordar donar-se una senyal per poder reconèixer-se, i així poder-se ajudar, si s'allunyaven massa o es perdien.

El foc va dir: "Si s'esdevé que jo em separo de vosaltres, tingueu ben present que estic allí on hi ha fum. Aquesta és la meva senyal i on certament em trobareu".

L'aigua es va expressar així: "Si em perdeu de vista, no em busqueu on hi hagi sequera o terra clivellada; on hi hagi arbres, allí estaré jo".

"En quan a mi, diu l'honor, obriu bé els ulls i no em perdeu de vista i, si cal, subjecteu-me ben fort. Si, per mala sort, em perdéssiu, no em trobaríeu mai més".

Perquè, si es perd, es difícil de recuperar, cal vetllar per mantenir l'honor, el bon nom, la bona fama, essent complidors honestos dels nostres deures com a persones i com a cristians. Una persona d'honor genera confiança. No farà cap mala jugada perquè, com diu la Bíblia,  "el qui venera  el Senyor" (Si 10,19) és digne d'honor.

Serem persones de honor si no fem trampa, si hi ha una coherència perfecta entre el que creiem i el que fem. La fe i la moral han d'anar harmònics. Si no és així és una mentida. Crist ja ens va posar en guàrdia contra els fariseus "que deien i no feien". J. Papini, escriptor italià, els qualificà com a "mercaders de la paraula i estafadors de la veritat". La força convincent d'un educador, -catequista, professor, pare o  mare-, deriva de la seva virtut i de la seva  honradesa religiosa i moral.

                          X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida