L'arbre vell

4 Setembre 2005

Aquell poble li era completament desconegut. Després d'haver recorregut una vall estreta, vet aquí que apareix de sobte una gran plana. Aquí es troba amb un arbre d'extraordinàries dimensions. 

Primer contempla les seves arrels; unes arrels poderoses, que s'estenen per damunt de la terra. Després es fixa en el tronc. No el pot abraçar amb una sola mirada. Finalment dirigeix la mirada cap al fullatge frondós, que impedeix veure la punta de l'arbre. 

De fet, no pot donar-se compte ben bé de la grandària d'aquell arbre. Només pot percebre alguns detalls. S'havia col·locat massa prop d'ell. Si s'hagués situat a uns deu quilòmetres, l'hagués pogut admirar amb tota la seva grandesa. 

Més bé, s'entreté en examinar una part molt reduïda del tronc. Veu un fragment de la pell rugosa. Hi llegeix les inscripcions deixades per altres viatgers. Descobreix els líquens i la molsa, que han crescut en aquella petita parcel·la del vell tronc. Veu també rames seques al costat de l'arbre. Convençut de que ha aconseguit conèixer ben bé aquell arbre, se'n va dient: "He trobat un arbre mig mort".

Aquest viatger podem ser cadascun de nosaltres. L'arbre pot representar l'Església. Una Església, instrument de la salvació de Déu, de la qual potser només en tenim una visió purament anecdòtica i parcial, formada a partir de les informacions, sovint superficials i interessades, de la premsa, radio i televisió. Ens falta una visió completa. El Concili Vaticà II, clausurat solemnement el dia 8 de desembre de 1965 pel Papa Pau VI, va suposar una important reflexió sobre la missió de l'Església. Però sovint no hem aprofundit en el què és realment l'Església i quina és la seva missió, limitant-nos a considerar aspectes anecdòtics.

No caiguem en el mateix error del viatger. No reduïm la visió de l'Església a algun dels seus aspectes, que potser fins i tot pot estar passant un moment de crisi. Contemplem-la en tota la seva grandesa com a misteri de gràcia i de salvació que, animada per l'Esperit Sant, està cridada a ser instrument de la íntima unió dels homes entre si i de la unitat del gènere humà (cf LG 1).   

                         X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida