La saviesa de la gent gran

28 Agost 2005

Un vell gos caçador, famós i espant de les llebres, es va trobar un dia amb una pressa tan gran i grossa, que no podia, malgrat els esforços que feia, portar-la fins al caçador. Aquest es va enfadar i va maltractar l’animal i fins i tot va pensar en treure-li la vida. Però el gos dolorit i amb un accent d’amargor va exclamar. “¿Per què em vols castigar, amo meu? Saps molt bé que ni em falten valor ni voluntat; em falten força i dents, que he perdut servint-te com un bon gos”.

Quina pena contemplar que el bon gos va ser valorat i estimat mentre va ser útil! Però la pena és més gran, quan te n’adones que moltes persones són tractades com aquest gos. Mentre són joves i útils, tot són lloances i atencions. Quan ja no produeixen i són una càrrega, llavors se’ls abandona.

L’estadística ens indica un augment de persones grans. També molts fets avalen la realitat d’un rebuig social per al ancià, ja que la nostra cultura no valora la vida que no produeix. Això genera una marginació de les persones majors, que se senten soles. La persona gran viu la inseguretat de no saber com serà el seu futur perquè haurà de dependre dels altres. 

Amb tot, la persona anciana té la capacitat, des de l’experiència viscuda, de relativitzar-ho tot, quedant-se només amb Déu com l’únic absolut. Quan les esperances humanes desapareixen, molts s’apropen als camins salvadors de Déu: sagraments, sobretot la missa, oracions, com el Sant Rosari... Aquesta és la millor manera d’enfocar l’ancianitat. Viure el present amb Déu i des de Déu i no refugiar-se amb nostàlgia en el passat ni mirar amb temor el futur. Això porta a viure l’existència com un do, gaudint-ne amb un continu agraïment al Pare Déu.

Una bona vellesa no s’improvisa. Cal preparar-se. El resultat és tota la bondat que hem posat en el cor. Diu la Sagrada Escriptura: “Si de jove no has aplegat res, com podràs trobar res a les teves velleses? Que en saben els ancians d’aconsellar! Què n’és, de bonica, la saviesa de la gent d’edat... La corona dels vells és la seva experiència, i la veneració del Senyor el seu motiu de glòria” (Si 25, 3-6). 

                          X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida