|
Servir dos senyors 21 Agost 2005 Dickens, en una de les seves novel·les, ens conta aquest fet: Pickwick puja a un carruatge i, durant el recorregut, resta sorprès del seu funcionament. Demana explicacions al xofer: -“Digueu-me, bon home, ¿com és possible que un cavall tan esquelètic i cansat pugui arrossegar un carruatge tan gran i tan pesat?” El xofer, amb un somriure murri, respon misteriosament. –“No és problema de cavall, estimat senyor, sinó del cotxe”. -“¿Com és això?” - “Miri, passa el següent: Tenim un magnífic parell de rodes. Les untem amb tanta cura que, quan el cavall estira el carruatge, les rodes es posen immediatament en moviment... I el pobre animal s’ha de posar al trot, si no vol ser atropellat pel mateix cotxe”. Imaginem que les obligacions de cada dia són el carruatge que hem d’anar arrossegant. Però hauríem de procurar no ser dominats per la rapidesa de les rodes, com li passava al cavall, que havia de córrer sense ganes. Però, sovint, les rodes dels capricis ens dominen. Les coses materials ens sedueixen i ens deixem portar per elles. L’ambient que ens envolta ens esclavitza. Sovint no fem el que voldríem, sinó allò que, des de fora, som obligats. Quan apareix la dificultat més petita, ens desanimem. Ens falta fortalesa i coratge per a dir no a moltes coses, que no sols no ens ajuden a ser més sensibles a l’adquisició de virtuts humanes i cristianes sinó que ens ho dificulten. “Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l’un avorrirà l’altre, i si fa cas d’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner” (Mt 6, 24). Servir dos senyors vol dir sempre, en la pràctica, servir-se a si mateix, ser esclau de si mateix -la pitjor de totes les esclavituds-, no posseir-se realment, no ser un mateix. Voldríem poder servir Déu sense renunciar-nos a nosaltres mateixos, tenir-lo content sense haver-nos de negar en res. Ser persones d’amor sense deixar d’acontentar l’egoisme. No ens fem il·lusions, que això no pot ser! X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida |
