Com uns brillants

22 Maig 2005

Dos pedres vivien en un riu. Destacaven pel seu intens color blau. Brillaven com dos trossos de cel caiguts a l’aigua. Feien plans constantment sobre el seu futur. “Ja ho veuràs! Ens col·locaran en la corona d’alguna reina!” Un dia les van recollir. Van estar alguns dies incòmodes en una caixa. Finalment les van posar en una paret, juntament amb moltes altres. Les van unir amb ciment i no es podien moure. Van plorar, però no va servir per a res. Des de llavors, només pensaven en fugir. 

Passat un temps, van fer amistat amb una filtració d’aigua que passava per allí.  Li van dir “¿Per què no et poses entre nosaltres?”  I aquell fil d’aigua ho va fer. Quan passava pel seu costat, es posava entre elles amb tota la seva força. Passats uns mesos, les pedres es movien una mica. Després de molt esforç, en una nit de molta humitat, les dos pedres es van desenganxar de la paret. Des de terra van mirar cap a dalt per a veure la seva presó, mentre els primers raigs de sol mostraven un mosaic meravellós. Mils pedres de diferents colors unides formaven la figura d’un home, però en el seu rostre hi havia quelcom estrany... Estava cec! Llavors les pedres van advertir el que havia succeït. El mosaic representava Crist però ara sense les dues pupil·les. 

Les dues pedres volien ser lliures. No dependre de ningú. Fer la seva vida. L’artesà les havia escollit per a ser les pupil·les de la figura de Crist, però elles tenien els seus propis plans.

Avui, dia en que recordem, amb l’afecte i en la pregària, les religioses contemplatives, els agraïm la seva consagració total a Déu. Amb plena disponibilitat, volen ser fidels al pla de l’Artesà diví de servir els homes des de la pregària i la penitència. Que en la seva humil i sovint poc valorada existència, vulguin seguir essent com les pedres senzilles que,  juntes,  ofereixin la imatge del Crist de l’Evangeli, pobre, obedient i cast. 

En una societat  subjugada pel consumisme, vosaltres, germanes contemplatives de la Caparrella, esdeveniu un testimoni fidel de la dimensió transcendent de l’existència.

                          X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida