Salt incòmode

1 Maig 2005

Es conta de Sant Felip Neri que un dia va anar a consultar-li una senyora romana que somniava ser una autèntica màrtir. “Pare, li deia, jo voldria sofrir tant com Jesús. Fins i tot més que ell per poder alleujar-li els dolors de la passió”. El Sant va intentar de convèncer aquella senyora que, fins i tot, en els desigs de santedat, s’havia de ser persona sensata i moderada. I perquè no quedà massa segur d’haver-la convençut, va encarregar a un grup de nois del centre recreatiu que fessin enfadar una mica aquella senyora. Que la seguissin, fent-li petites bromes i alguna burla innocent. No van passar molts dies i Sant Felip Neri va trobar aquella senyora, que perseguia amb un garrot els petits bromistes. 

Aquella senyora no construïa una vida veritablement cristiana. Potser tenia bons propòsits però el seu heroisme es quedava en paraules. ¿Com volia imitar Jesús en els seus sofriments si era incapaç d’acceptar les molèsties que li provocaven uns infants? En el fons, s’havia construït un cristianisme còmode, afaiçonat segons les pròpies idees i mesures: gran o petit, justicier o misericordiós, sever o de “bon jan”, segons les necessitats.

Només es construeix una vida autènticament cristiana quan es dóna un seguiment real de Jesucrist, que interpel·la les nostres seguretats: diners, poder, fama. El cristià és com el paracaigudista, que dins de l’avió es troba segur; quan el paracaigudes ja s’ha obert, també se sent segur. Però el moment del salt resulta molt incòmode. La fe cristiana demana el salt incòmode d’una seguretat a una altra: de la seguretat dels béns materials, de l’egoisme, de la comoditat, a la seguretat de Crist: servei, donació als altres, ser útils... Llavors, ¿què? ¿Omplir la pròpia vida amb la comoditat o amb el servei als altres? La senyora romana volia un cristianisme còmode, de fantasia, “sense salt”. Crist demana “saltar” contínuament des del seny humà de no complicar-se la vida al seny diví de lliurar-la plenament per amor, com féu Crist. La fe cristiana és el pas del seny humà al seny de Déu.  

                          X Francesc Xavier, Bisbe de Lleida