Paraules als preveres, religiosos, diaques i seminaristes

Dinar del 17 de març

 Amics tots.

Ha arribat l’hora del meu comiat. “Es l’hora dels adéus i ens hem de dir: adéu-siau”. Deixeu-me compartir amb vosaltres els sentiments que ara tinc en el cor.

En aquests moments lluiten en el meu cor sentiments agredolços, contraposats. D’una banda, experimento la tristesa pròpia de tot acomiadament, sobretot, perquè es tracta de separar-me de persones amigues, de companys, amb els quals he compartit joies i penes, èxits i fracassos. Els èxits els atribuïm a Déu, de qui som uns pobres instruments. Dels fracassos, en som nosaltres els responsables.

Si alguna cosa bona s’ha realitzat a la Diòcesi, ha estat fruit, primer de la bondat de Déu, que no ha deixat de donar-nos la seva gràcia. Els èxits s’han aconseguit també gràcies a vosaltres, primers col·laboradors meus. M’he sentit sempre molt ben acompanyat. Jo no sé si he correspost prou bé al vostre afecte i a la vostra generosa col·laboració Ja us deia en la carta que crec que he fet el que he sabut per atendre les vostres demandes. Alguna vegada no m’ha estat possible resoldre les qüestions a gust de tots. Potser algú s’ha quedat decebut o ressentit. Em dol si és així. Però us repeteixo que no m’ha guiat cap aversió o menysteniment, sinó, senzillament, no he sabut fer-ho millor.

També, en aquest moment del comiat, experimento sentiments de gratitud: a Déu i a vosaltres A Déu, que és l’origen de tot do. A vosaltres, -preveres, diaques i seminaristes-, agraïment pel que sou: senzills, treballadors, fidels, disponibles... També, pel que heu fet al llarg del meu servei episcopal en aquesta estimada Diòcesi. Però, sobretot, vull valorar el que sou. D’això en són un exemple vivent aquests germans més grans. Avui he desitjat que estiguessin al meu costat per l’exemple de fidelitat que ens donen. Però, en ells, vull fer extensiu aquest homenatge a tots els clergues, religiosos i diaques de la Diòcesi. A vosaltres, estimats seminaristes, us recomano que imiteu aquests “graduats en fidelitat”, en lliurament generós de les seves vides a Crist i als homes i dones.

Vull dir-vos que he de reconèixer que no m'ha estat difícil congeniar amb vosaltres. Sempre he admirat les vostres virtuts. Això m’ha facilitat el compliment de la meva missió. Des del temps de Vicari del Cardenal Carles, en la Diòcesi de Tortosa, m’ha resultat fàcil relacionar-me amb el clergat de Lleida. Potser per la proximitat geogràfica o per la similitud dels problemes, que ens han portat a plantejaments pastorals afins.

He de confessar-vos que avui també aflora en el meu cor un sentiment de pau interior, d’una certa tranquil·litat, perquè intueixo que, sigui quin sigui el meu successor com a bisbe residencial, el futur de la diòcesi de Lleida està en bones mans: en mans de l’Esperit Sant i en mans d’un clergat, d’uns religiosos i religioses, d’uns seminaristes i d’un laïcat que estimen aquest país, la seva gent, la seva Església.

Amb paraules de Pau, en aquell preciós discurs de comiat, fet en presència dels preveres de la ciutat d’Efés “us encomano al Senyor i a la seva paraula de gràcia, a ell que té poder d’edificar i de donar-vos l’heretatge entre tots els santificats” (Ac 20, 32).

Aquest no és ”un adéu per sempre; és solament per un instant. El cercle refarem...” tots junts en la casa del Pare, perquè espero retrobar-me amb tots vosaltres en aquella concelebració eterna, que ens descriu l’Apocalipsi. Entre tant, que ens acompanyi sempre la intercessió de la Verge Maria, dels sants, dels beats i màrtirs de la nostra Església de Lleida.